Josep Ribera va nàixer a Xàtiva en 1591, sent batejat el dia 17 de febrer a la parròquia de Santa Tecla, tal com consta a la partida de bateig trobada per Gonçal Viñes, arxiver de la Seu i cronista de la ciutat, desfent un error que el creia nascut l’any 1588. Son pare es deia Simó Ribera, sabater de professió, i sa mare, Margalida Cucó. Són abundants les fonts documentals i bibliogràfiques que ens parlen de molts aspectes de la vida i obra de Ribera, però no tenim cap informació sobre la seua infantesa i joventut, des del dia del seu bateig fins a 1611, moment en el qual ja es troba a Itàlia. Sens dubte, molt prompte mostrà dots excepcionals per al dibuix i la pintura, que en aquella època veuria en tants retaules de les esglésies i convents de Xàtiva, en eixe moment segona ciutat del regne. La prematura mort de sa mare, inclús de sa madrastra, seria el motiu pel qual marxà amb pocs anys a València, on tenia parents, i en ella aprendria l’ofici, potser al taller de Ribalta, el millor pintor del moment. En 1611, amb tan sols 19 anys, Ribera es troba a Itàlia, on ja és un pintor d’alta consideració. No va voler tornar mai més a Espanya, però sempre mostrà orgullós el seu origen, afegint al seu nom, en italià (Jusepe de Ribera o lo Spagnoletto), els gentilicis espanyol, valencià i, en alguna ocasió, xativenc (al quadre l’Adoració dels pastors, ”español, valenciano de la ciudad de Xàtiva”), el que ens mostra clarament l’amor i enyorança cap a la seua terra. Residí primerament a Roma, on entrà en contacte amb la pintura tenebrista de Caravaggio. El seu talent i el prestigi de la seua obra fou tal que ingressà com a membre de l’Acadèmia de Sant Lluc. En 1616 marxà definitivament a Nàpols, capital del virregnat pertanyent en eixe moment a la Corona d’Espanya. En aquesta ciutat, on realitzà quasi tota la seua obra, contragué matrimoni amb Catalina Azzolino, filla d’un acabalat marxant i pintor, amb la qual va tindre almenys cinc fills. Personatge de gran activitat, treballà per a congregacions religioses, nobles i virreis (ducs d’Osuna, Monterrey, Alba), que li dispensaren la seua protecció. La pintura de Ribera és resultat d’un profund interés i estudi de l’Antiguitat i del Renaixement. Amb gran domini del dibuix i austeritat en la composició capta —amb traç vigorós i imatges sòlides, de vegades amb realisme cru— les emocions, els sentiments i els afectes. Aquest interés per l’autenticitat el porta al naturalisme, on, en una concepció iconogràfica innovadora, eleva la gent més pobra i humil del carrer a protagonitzar els seus quadres (sants, filòsofs, profetes), però dotant-los d’inteligència i cordialitat. Ningú com ell ha sabut mostrar les qualitats de la pell, el modelat del rostre i les mans, la decrepitud humana i la representació dels vells. Injustament ha estat tractat per la història de l’art en considerar-lo pintor de la lletgesa —res més lluny de la realitat per a qui conega la seua obra— i l’obscuritat —ignorant d’ella la qualitat de la llum, i el color i la lluminositat, que aniran guanyant terreny a l’inicial tenebrisme. Dos foren bàsicament els temes de la seua producció: la mitologia, conseqüència de la influència de la cultura clàssica, i, sobre tot, la pintura d’exaltació religiosa, expressió del poder de l’Església catòlica de la Contrarreforma en els països mediterranis, i client. D’entre la seua extensa producció cal esmentar obres com: Sant Jeroni (1626), Sant Andreu (1630), la Immaculada Concepció (1635), el Somni de Jacob (1639), el Martiri de sant Felip (1639), l’Adoració dels pastors (1640), la Magdalena penitent (1641), Santa Agnés (1641), El coix (1642), Sant Sebastià (1651), etc. Al Museu de l’Almodí tenim de Ribera l’obra Sant Macià, propietat del Museu del Prado, en depòsit en ell des de 1924. Així mateix, cal destacar la importància de Ribera com a mestre del gravat (Martiri de sant Bartomeu, Silé ebri) i insuperable dibuixant. Amb problemes de salut, dificultats econòmiques i afligit per la seducció de la qual va ser objecte la seua filla Margalida per part del virrei Juan José de Austria, morí el 3 de setembre de l’any 1652. En l’actualitat, l’obra de l’artista xativí més universal està considerada a l’altura de Velázquez, Murillo, Zurbarán o Goya. Xàtiva el recorda amb una escultura de Luis Gilabert (1891) a la plaça de l’Espanyoleto, on es troba també l’ambulatori del mateix nom, i amb l’Institut d’Ensenyament Secundari Josep de Ribera, i amb dos premis institucionals: el nacional de pintura i la biennal de gravat.
