Va nàixer el 9 de novembre de 1865 en el si d’una família acomodada dedicada al comerç de vins, alcohols i arrossos, negoci en el qual prompte va participar i va donar notable impuls. Anys més tard va crear el seu propi, dedicant-se a la indústria i comercialització de coles, abonaments i farines. En 1895 va prendre al seu càrrec la Consignació de Vapors Transatlàntics per a les Antilles, desenvolupant a gran escala l’exportació de vins a Cuba. Posteriorment va constituir la societat Carbonífera del Mediterrani, per a l’exportació de carbó de Terol, i va ser contractista de les obres de la façana de l’Ajuntament de València. Ostentà càrrecs en els consells d’administració de la Companyia de Ciments Portland, els Doks Comercials de València i la Cooperativa Valenciana d’Electricitat, entitats en les quals va participar econòmicament. I, per la seua solvència i serietat comercial, la seua signatura va destacar en el món borsari i financer. Va ser propietari del setmanari local El Demòcrata i, durant algun temps, dels diaris valencians El Correu i La Correspondència de València. Però Francisco Rubio no va ser solament un important empresari i un actiu comerciant i financer, destacà també en la vida política. Demòcrata de cor, es va afiliar al Partit Liberal —dirigit per José Canalejas—, i va obtenir acta de diputat al Congrés, pel districte electoral de Xàtiva, en 1905 i 1910. Mort Canalejas, es va adscriure al Partit Liberal Democràtic —dirigit per Manuel García Prieto, marqués d’Alhucemas—, i guanyà en les eleccions de 1916, 1918 i 1923. Arribada la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), va treballar pel restabliment de les llibertats constitucionals i contactà amb Alcalá Zamora, a la política del qual semblava disposat a adherir-se quan la mort li va sobrevenir el 29 de maig de 1930. Aquest fet va provocar un profund ressò en la premsa de la ciutat (El Demócrata, núm. 492, 7 de juny de 1930), que va enaltir no solament la trajectòria empresarial i política de don Paco —com afectuosament era conegut a Xàtiva—, sinó també les seues virtuts humanes: modèstia, noblesa, laboriositat, generositat… Emilio Barberá, director d’aquest setmanari, escrigué: «Ha muerto el jefe y, ante su tumba, desolados, renovamos nuestros votos de afecto y prometemos practicar sus enseñanzas, su credo político, sintetizado en las palabras: Amor, Libertad y Democracia». Segons el cronista de la ciutat, Agustí Ventura, el carrer Francesc Rubio (situat abans en el primer tram de la Corretgeria, i hui entre la plaça Poetes Xativencs i el carrer La Reina) està dedicat a la figura d’un il•lustre metge xativí del segle XVIII, també amb aquest mateix nom, que fou catedràtic de la Universitat de València. Ens trobem, així, davant un gran oblit històric de la ciutat: un important empresari i, al mateix temps, polític xativí de major rellevància de la Restauració borbònica, cinc vegades electe al Congrés de Diputats.