Nasqué el 10 d’agost de 1757 en una casa de la plaça de les Cols (hui plaça del Mercat), prop del carrer Caldereria, probablement dins d’una família benestant, i amb un ambient favorable per a una bona formació: son pare era de professió llibreter. En Xàtiva, aleshores San Felipe, féu els seus primers estudis (gramàtica i humanitats), sent alumne avantatjós, doncs als 12 anys marxà a València per iniciar la formació secundària. En 1772 obtingué el títol de mestre en Arts i en 1776, amb tan sols 19 anys, doctor en Teologia. Finalitzats els seus estudis, ocupà la càtedra de Filosofia del seminari d’Oriola, i en 1780 marxà a Madrid, on va establir relació amb un grup escollit d’intelectuals valencians, entre ells, Pérez Bayer i Bertrán, bisbe de Salamanca i inquisidor general. La seua relació amb aquest últim li va permetre ser nomenat capellà, consultor de Tribunal de Cort i qualificador del Sant Ofici. Establit a la cort madrilenya inicià una intensa activitat literària: Oficio de la Semana Santa (1784), obra de gran èxit editorial i un dels llibres més editats durant molts anys; De la obligación de decir la Misa con circunspección y pausa (1788), on critica la relaxació de costums de molts religiosos en la celebració litúrgica; De la lección de la Sagrada Escritura en lenguas vulgares (1791), en la què justifica la necessitat de traduir la Bíblia de les llengües clàssiques i posar-la a l’abast del poble; Catecismo del Estado (1793), sobre el benefici que suposa per a l’Estat la pràctica religiosa del poble; Año Cristiano (1795), obra de gran erudició sobre els sants i advocacions religioses espanyoles; Dominicas, ferias y fiestas movibles (1796-1803), complement de l’obra anterior i tractat de pietat i pràctica religiosa; Kempis de los literatos (1807), conjunt de màximes i consells; col·laboració en Viaje literario a las iglesias de España, text fonamental de la historiografia eclesiàstica, obra del seu germà el dominic Jaume Villanueva, etc. L’activitat de Villanueva en aquests anys finals del segle XVIII i inicis del XIX està en relació a l’anomenat moviment jansenista, de gran influència en aquests moments, partidari d’una religiositat profunda, cercant les arrels de la primitiva Església, allunyada de formalismes, contra la relaxació de costums i defensora del centralisme monàrquic. Villanueva sovinteja els cercles intelectuals i religiosos més influents de Madrid, sintonitzant amb el poder i aconseguint el reconeixement per part de les institucions més importants del país: és nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua (1792), predicador de S. M. i rector dels Reials Hospitals de Madrid (1800), membre de la Reial Acadèmia de la Història i de l’Orde de Carles III. L’ocupació d’Espanya per les tropes napoleòniques produí l’alçament nacional i la Guerra de la Independència (fou testimoni de l’alçament popular a Madrid el dia 2 de maig de 1808 i de la repressió posterior, a l’igual que Francesc de Paula Martí). Aquests fets suposaren un canvi profund en la seua vida. En 1810 és designat diputat per València a les Corts generals i extraordinàries que es celebraren a Cadis (1810-1813). De la seua participació en elles deixà testimoni de primera mà en el seu llibre Mi viaje a las Cortes, editat pòstumament en 1860. En elles va ser un dels diputats més actius, produint-se en ell un profund canvi al voltant de la concepció de l’Estat: sobirania nacional, mostra d’expressió patriòtica, front al despotisme monàrquic. Intervingué en els debats sobre la Constitució de 1812, l’abolició de la Inquisició, la reforma del clergat, questions econòmiques, etc. Pocs xativins han mostrat com ell l’amor per la seua terra i la seua disposició incondicional per a afavorir-la. Només rebre la notícia de ser nomenat diputat a les Corts oferí els seus serveis al governador i Ajuntament de la ciutat. I el seu treball en elles tingué com a resultat la restitució del nom de Xàtiva, abandonant l’ignominiós de San Felipe (sessió del dia 26 de setembre de 1811), i la restitució de la històrica seu episcopal (1814), deslligant-se de la de València, encara que de forma efímera, doncs el 4 de maig de 1814 Ferran VII implantava novament l’absolutisme i abolia tot el treball de les Corts. Villanueva fou empresonat i posteriorment desterrat al convent de La Salceda (Guadalajara). Una reacció liberal implantà en 1820 novament la Constitució de Cadis. Villanueva era alliberat i marxava a Conca, d’on era canonge des de 1809. Per segona ocasió és designat diputat a Corts per València. I un altra vegada, Villanueva treballa per la seua ciutat, aconseguint de les Corts (1821) no ja sols restablir la catedralitat de Xàtiva, sinó també que fóra nomenada capital de província. Una nova reacció absolutista (1823) imposà el govern despòtic de Ferran VII, anul·lant l’obra legislativa liberal, i Joaquim Llorenç, junt amb els seus germans Jaume i Llorenç té que emigrar. En Londres visqué els primers anys d’exili. Allí continuà amb la seua gran afició, l’escriptura, i publicà Vida literaria (1825). En aquests últims anys de la seua vida estigué inclús pròxim a traduir la Bíblia al català. En 1831 es traslladà a Dublín, acollit en casa del seu amic el reverend William Yore, on trobà afecte i atenció. En aquesta ciutat publicá Poesías escogidas (1833). El 26 de març de 1837 moria, després de 14 anys d’exili, molt lluny de la seua estimada ciutat, aquell qui probablement més ha treballat desinteresadament per ella i que, sens dubte, mereix que tots el tinguem a la nostra memòria.
