Naix el 22 d’abril de 1761 a la placeta de Sant Miquel, en la casa que hui porta el número 15. Els seus primers estudis els realitzà a Xàtiva. En València aprengué l’art del gravat amb el mestre Monfort a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, d’on fou en 1786 premi d’honor. En 1791 formà part de l’Acadèmia de Sant Ferran de Madrid. Posteriorment fou soci de mèrit i secretari de la Societat Econòmica Matritense i, en 1811, gravador de la Impremta Reial. Moltes són les obres que realitzà com a gravador. Entre les referides a Xàtiva cal mencionar l’Altar Major de la Col·legiata (1819), la Mare de Déu de la Seu (1785), Nostra Senyora de la Consolació (1821) i la Vida i martiri de fr. Jacint Castañeda (1796). De la seua obra com a gravador cal destacar les portades i làmines que il·lustren les diferents edicions dels seus llibres; l’alfabet manual de sordomuts; retrats de gran quantitat de personatges espanyols, conservats a la Secció d’Estampes de la Biblioteca Nacional; làmines de l’Arquitectura, de Palladio (1797); la Biblia, del pare Scío (1791); la col·lecció de vestits de El viajero universal (1797); il·lustracions per a l’obra commemorativa de l’exaltació al tron de Carles IV (1789), etc. Coneixedor de la tècnica d’escriptura abreviada a través de l’obra Stenografia, de Samuel Taylor, l’adaptà a la gramàtica castellana. Així, en 1800 publicà Stenografía o Arte de escribir abreviado, i, en 1803, la seua obra més important, Tachigrafía castellana o Arte de escribir con tanta velocidad como se habla y con la misma claridad que la escritura común. En 1808 publicà Poligrafía o Arte de escribir en cifra de diferentes modos, i, en 1833, ja pòstumament, Taquigrafía de la música o Arte de escribirla sin usar del pentagrama. És també autor de Compendio del año 1806 (1805) i Compendio del año 1807 (1806), considerades les primeres agendes de butxaca publicades a Espanya. Fou persona de gran erudició en llengua llatina i de coneixements d’anglés, italià i francés. Les seues inquietuts literàries el portaren a escriure algunes obres dramàtiques com El día dos de mayo en Madrid (1813), La Constitución vindicada (1813), El mayor chasco de los afrancesados (1814), El hipócrita pancista (1820), etc.; de especial interés és la primera d’elles pel seu valor documental, ja que fou testimoni directe dels fets. La capacitat d’invenció i enginy de Martí tingué també expressió en la millora de la pluma-font o estilogràfica, dissenyada a l’objecte de millorar el sistema taquigràfic i aconseguir major velocitat, invent que seria difós en 1835 pels fabricants anglesos Schaeffer i Parker. [img_assist|nid=114|title=|desc=|link=none|align=center|width=450|height=300] Els escrits i testimonis que coneixem d’ell ens mostren una persona polifacètica i emprenedora; home de mitjana estatura, més bé prim, de mirada vivaç, inteligent, incansable en el treball i afable amb els alumnes de la seua Escola de Taquigrafia a Madrid. Amb poca salut, marxà per prescripció mèdica a Lisboa per prendre els banys a Caldes de la Reina. El 8 de juliol de 1827 morí en la capital lisboeta, on resten il·localitzades les despulles d’aquest xativí, gravador, escriptor i fundador de la taquigrafia hispana. En la seua casa nadiua una làpida commemorativa ens recorda la seua memòria amb aquestes paraules: EN ESTA CASA NACIÓ, EL DÍA 22 DE ABRIL DE 1761, EL ILUSTRE PATRICIO D. FRANCISCO DE P. MARTÍ Y MORA, INVENTOR DE LA TA- QUIGRAFÍA ESPAÑOLA Y DE LA PLUMA ESTI- LOGRÁFICA. SUS DISCÍPULOS, EN PRUEBA DE RECONO- CIMIENTO Y VENERACIÓN, AL CUMPLIRSE EL PRIMER CENTENARIO DE SU FALLECIMIENTO. 8 DE JULIO DE 1927
