Ara, la tetralogia de Wagner és més, molt més, que un motiu argumental en aquesta novel·la d’Amadeu Fabregat. Igual que Joyce va fer servir l’Odissea per cohesionar, d’una manera sorda, la massa novel·lística de l’Ulisses, Fabregat ha recorregut a la tetralogia wagneriana per donar forma a una novel·la densa i extensa, de més de cinc-centes pàgines en format gran.
Però amb una diferència important: en l’Ulisses l’única referència explícita a l’Odissea és el títol i el millor que es pot fer quan llegim aquesta novel·la és oblidar-nos del poema homèric. En L’anell del nibelung, en canvi, la tetralogia i la vida de Wagner es posen en un primer pla i reclamen l’atenció del lector, més enllà d’actuar com un contrapunt de la peripècia i les preocupacions d’Ernest Millet. La fascinació que sent aquest personatge per la música de Wagner l’ha fet viatjar als llocs on va estar el Mestre o als teatres on es representaven alguna de les seues òperes.
Fins i tot ha escrit un llibre, Geografia de Richard Wagner, sobre la vida itinerant del músic més viatger del món. Moltes de les pàgines de L’anell del nibelung estan dedicades a la narració de la seua vida. Queden una mica separades del conjunt de la novel·la, llevat d’alguns paral·lelismes, una mica forçats, amb alguns episodis de la vida d’Ernest Millet. Però es llegeixen bé, perquè la biografia de Wagner és molt entretinguda.