Ibn ‘At al-Satibí, Abu ‘Umar (1148-1212). Les fonts bibliogràfiques ens donen a conéixer una extensa llista de mestres amb els quals va aprendre, prova de la dedicació i talla intel•lectual d’Ibn ‘At. Va estudiar, entre altres, amb son pare, Abu Muhammad ibn ‘At, alfaquí, cadi i membre del consell consultiu de la ciutat, i amb Abu Bakr ibn Mugawir (1108-1191), tradicionista i expert en literatura, llengua i poesia àrabs. Va emprendre viatge a Orient (Alexandria, La Meca, Damasc, Mossul) per a complir amb el precepte alcorànic de pelegrinatge, i, junt amb el deure religiós, aprendre dels savis orientals, ampliant així els seus coneixements. La seua saviesa el convertí en una persona respectada i venerada, i així ho reflecteixen les fonts documentals de l’època quan diuen que era l’orgull de la ciutat de Xàtiva. Nombrosos foren els seus deixebles. Els seus biògrafs parlen d’ell com un dels tradicionistes més importants en la transmissió d’hadits (tradicions profètiques), memoritzador, coneixedor de les belles arts i estimat pels emirs almohades, que li tingueren gran consideració i van escoltar sempre el seu consell. Els seus biògrafs destaquen d’ell la seua extraordinària capacitat memorística i ser eix fonamental del floriment del moviment ascètic a la Xàtiva del segle XII. La seua vida —presidida per l’honradesa, altruisme, extrema pietat i austeritat— va culminar amb la seua participació a la batalla de Las Navas de Tolosa, convertint-se en màrtir en morir lluitant contra els regnes cristians el 16 de juliol de 1212 en eixa cèlebre contesa, símbol de la caiguda del poder almohade en al-Àndalus.