Als tretze anys, després de deixar els estudis i dedicar-se al comerç, entrà com a aprenent a València a la impremta de Caterina Rius, vídua de Manuel Monfort, de la il·lustre família d’impressors. El 1836 tornà a Xàtiva i muntà un petit obrador. El 1840 estampà el primer opuscle de què tenim notícia, el programa d’una celebració xativina. A força de tenacitat aconseguí, en paraules del seu millor biògraf, Constantí Llombart, “emprentar d’una sola vegada tots los colors qu’entraben en la impresió á qu’eis aplicaba”, segons el procediment de la cromolitografia. Des d’aleshores, la seua marxa ascendent serà constant, substituint poc a poc la maquinària vella i incorporant al seu establiment els avenços que brinda la tècnica: màquines mogudes per l’aigua i el vapor, després per gas, més tard per l’electricitat; aparells d’estereotípia i galvanoplàstia; plegadores mecàniques, etc. El seu prestigi editorial anà vinculat sobretot a l’elaboració d’uns cartipassos per a la instrucció cal·ligràfica dels escolars, quaderns d’”instrucción pública” portaven com a títol, que feia totalment a la seua fàbrica a un ritme de normalitat industrial. S’especialitzà en edicions relacionades amb l’ensenyament, per la problemàtica del qual sentí un viu interés, així com catecismes religiosos cromos, plecs de soldats, calcomanies i estampes. També tingueren gran difussió els col·loquis, les auques i els fulls solts. Amb una altra ambició, tragué a la llum periòdics, com La Fortuna (1844), El Setabense (1848) i La Correspondencia del Júcar (1870), i alguns llibres com Xàtiva. Memorias, recuerdos y tradiciones de esta antigua ciudad (1857), de Vicent Boix. Aquesta activitat li valgué elogis i premis, com el que li concedí pel seu afany innovador la Societat Econòmica d’Amics del País de València, i distincions, com la de ser nomenat impressor de cambra del rei d’Espanya. També tingué Bellver aficions literàries en la línia de Bernat i Baldoví, imitant el seu to festiu i, de vegades, desvergonyit. Alguns títols serien: Versos alusius á la peixca del Aladroch (1865), Eclipses del matrimonio (1867), Escenas de Carnaval, El vendedor de estudiantes (1868), Una serenata, Juguete lírico dedicado a Játiva y sus mujeres (1877), ¡Pobra Eixátiva! (1879), Gran fira en la ciutat d’Eixátiva, en els dies 15, 16 y 17 del mes d’Agost de 1879 (1879)… Però la major notorietat de Blai Bellver en el camp de les lletres ha estat gràcies al llibret de falla: La creu del matrimoni, representá en la falla de la plasa de la Trinitat en l’añ 1866, opuscle d’una seixantena de pàgines “cuento fantástic, un viatge a l’infern”, pel qual fou excomunicat per l’arquebisbe de València. Al llarg de la seua vida mantingué vives polèmiques en la premsa local, essent clares les seues postures anticlericals, però des d’un profund sentiment cristià, i de defensa del valencià: ”Qu’en esta llengua parlaren Ausias Marc, Chaume Febrér; hasta els reis en Corts la usaren, també sen Vicent Ferrer.”
