Roderic de Borja va nàixer a la nostra ciutat a la plaça que hui porta el seu nom — probablement a la casa cantonera amb el carrer Ventres— el 31 de desembre de 1431, el mateix dia que ho fera, cinquanta–tres anys abans, el seu oncle Calixt III (segons altres autors, naixqué l’1 de gener de 1432). En 1437 morí Jofré de Borja, pare de Roderic i la seua viuda, Isabel, marxà amb els seus cinc fills a València, instal·lant-se al Palau Episcopal, en casa del seu germà, Alfons de Borja. Aquest quan en 1444 fou nomenat cardenal, residint ja a Roma, el cridà i l’envià a la cèlebre Universitat de Bolonya per seguir estudis juídics, que Roderic completà amb dedicació, doctorant-se, igual que ho havia fet anteriorment el seu oncle a Lleida, en dret civil i canònic. Pocs dies abans de la mort del papa Calixt, coneguent-se la seua pròxima mort, s’iniciaren a Roma disturbis, produïts pels enemics dels Borja i dels catalani (el propi palau de Roderic és incendiat). Aquest, cardenal i bisbe d’una rica i tranquila diòcesi, podria haver tornat a València. Si això hagués ocorregut, els Borja haurien estat un fet excepcional dins la història valenciana i de l’Església, pasant de simples cavallers al govern de l’Església catòlica, però no parlaríem d’una de les famílies més conegudes i poderoses de la història. Però Roderic optà per quedar-se a Roma. La seua inteligent intervenció, decissiva en l’elecció del següent papa, Pius II (havia estat elevat al cardenalat per Calixt III), així com la seua bona relació amb els següents papes (Pau II, Sixt IV i Innocenci VIII) li van permetre continuar durant trenta-cinc anys al front del càrrec de major importància de l’església: la Cancelleria del Vaticà, fet sense precedents en la història de l’Església romana en un llinatge no italià. En 1472, el papa Sixt IV el nomenà el seu legat en missió especial a Castella i a la Corona d’Aragó. El cardenal Borja, als quaranta anys d’edat, i quan feia més de vint que havia eixit de València, tornava amb tots els honors a la seua terra, venint per última vegada a Xàtiva, on estigué entre els dies 5 i 11 d’agost de 1473. Diuen les cròniques que ”féu gràcies a la ciutat, mostrant haver molta voluntat i amor a ella per ésser natural de dita ciutat”. Durant aquests anys, Roderic acumulà lentament beneficis, rendes eclesiàstiques i un considerable nombre de bisbats i abadies (com la de Subiaco, prop de Roma, o la valenciana de la Valldigna). Els seus ingressos el convertixen en el cardenal més ric de la cúria vaticana, fet que li va permetre construir-se el primer palau renaixentista de Roma i reunir en ell una petita cort en companyia de Vannoza Cattanei, relació de la qual van nàixer els seus fills Cèsar, Joan, Lucrècia i Jofré. Les seues riqueses foren tals que, en 1485, comprà al rei Ferran II el Catòlic el ducat de Gandia per al seu fill major, ducat sobre el que establí un llinatge que mantindria el nom i el poder de la família en el seu país. En 1492, a la mort d’Innocenci VIII, Roderic va ser, finalment, elegit papa, prenent el nom d’Alexandre VI, elecció en la què es van fer valdre el seu ampli poder i experiència —amb més de trenta anys al front de la cancelleria vaticana—, la seua habilitat i les grans riqueses personals. Certament, no van ser els problemes espirituals, sinó els polítics, els que més temps i energies del papa ocuparen, però sense un fort poder i autoritat, els papes eren joguets en mans dels estats i de les famílies aristocràtiques italianes. Els primers anys del pontificat els ocupà en posar en clar les finances de la cort vaticana i assegurar l’ordre públic i la justícia a Roma, sent implacable en l’autoritat papal. Però el gran somni d’Alexandre VI —que no va ser mai acceptat en Itàlia pels poderosos, a més a més, era extranger— va ser ordenar el territori italià, disgregat en petits estats, al voltant de la supremacia de Roma, i aquesta al voltant del poder papal. Per a la consecució d’aquest fi casà els seus fills amb membres de diferents regnes i repúbliques italianes, i nomenà el seu fill major, Cèsar, capità general de l’Església, el qual inicià una sèrie de campanyes militars sobre les ciutats del centre d’Itàlia per tal de construir un nou estat, fort i centralitzat. Igual que el seu oncle Calixt III, Alexandre VI sabia que a la cort vaticana i a Roma, amb tants enemics i envejosos, sols podia confiar en el seus parents, amics i compatriotes, entre els quals se sent còmode i segur. És així com Roma es va tornar a omplir de valencians i xativins, buscant l’oportunitat de fer diners, obtindre càrrecs i formar part del seu servei (com els metges xativins Gaspar Torella i Pere Pintor). L’abundància de compatriotes del papa va ser tal que, a l’igual que en el papat de Calixt III, la llengua de la cort vaticana, la del seu servei privat, inclús la que usà amb els seus fills (nascuts a Itàlia i de mare italiana), tant oral com escrita, fou el català de València. Un dels fets de més trascendència en l’Edat Moderna va ocórrer durant en aquests anys: el descobriment d’Amèrica (1492), en el qual intervingué l’autoritat d’Alexandre VI per delimitar els drets de les dues potències en conflicte, Castella i Portugal, a través de les Butles Alexandrines. Sota el seu pontificat i mecenatge, Roma substitueix Florència com a centre del Renaixement, convertint-se en cap de l’Humanisme i de l’activitat artística i renovació urbana. Alexandre VI és defensor dels humanistes, de la llibertat de pensament (sempre que no fóra herètic) i protector de les ciències (creació de l’Universitat de València i de la Universitat de Roma) i de les arts. Morí, víctima de la malària, el 18 d’agost de 1503, quan els Borja es trobaven al cim del seu poder. Però si l’ascensió havia costat molts anys, la caiguda va ser cosa de dies, sent soterrat de manera ràpida i quasi clandestina, mentre anava estenent-se i creixent una llegenda negra al voltant d’aquesta poderosa i envejada la família. Hui les despulles dels dos papes Borja es troben en un modest sepulcre a l’Església de Montserrat de Roma. I el nom d’aquesta família xativina, una de les més universals de l’història, queda per sempre unit al nom de la nostra ciutat.
