Biografies

Va nàixer a la nostra ciutat en 1536. Als vint anys va fer vot de castedat i ingressà a l'Orde Tercera de Sant Francesc. Residí durant algun temps en el Convent de Sant Francesc de Xàtiva, des d'on adquirí fama de santa. Atret per ella, el Patriarca Ribera decidí portar-la a València, on augmentà la seua celebritat, enaltida per religiosos tals com fra Luis de Granada, Nicolau Factor o el propi arquebisbe Joan de Ribera. Per encàrrec d'aquest va escriure tractats ascètics, que van ser publicats pel seu confessor, Jaume Sanchis, junt amb un resum biogràfic: Relación breve de la vida, virtudes y milagros de la humilde sierva del Señor Sor Margarita Agullona, Beata professa de la Orden del Seráfico padre S. Francisco, impresa a València en 1607 per Juan Crisóstomo Garriz. Morí a València en 1600, als 64 anys d'edat. Finalitzada la construcció de Reial Col·legi del Corpus Christi de València, fou soterrada en la seua capella en l'any 1605. La seua imatge està associada al quadre que Francisco Ribalta realitzà —conservat al Museu del Patriarca del Reial Col·legi— on es representa amb gran realisme i expressió mística. El retaule ceràmic existent al número 10 del carrer Noguera (antiga Botica Central, seu de la família Artigues, que exercí farmàcia en la nostra ciutat al llarg de sis generacions) la reprodueix en la part superior central, entre el franciscà fra Miquel Agulló i el dominic sant Jacint Castañeda.

Es desconeix la data exacta de naixement d'aquest organista de la Seu, que el musicòleg Josep Antoni Alberola situa al voltant de 1628. L'organista era la segona autoritat en la capella de música de la Col•legiata de Xàtiva, que comptà amb una organització equiparable, entre els segles XV al XIX, al de catedrals com Cartagena, Oriola, Sogorb o Tarragona, com corresponia a la que fóra «segona ciutat del regne» i a les seues aspiracions de ser seu episcopal. Tenim poques dades sobre la seua vida. D'ell, sent molt jove, digueren els canonges de la Col•legiata: «persona de molta habilitat, y no obstant és de poca edat al present. No es trobarà en lo Regne persona de més satisfacció y que anant lo temps ha de ser únic en l'orgue». Educat i format a la Col•legiata des que fóra escolà, es convertí en home de confiança del Capítol, substituint puntualment en les funcions al mestre de capella en absència seua. Fou organista de la Seu de Xàtiva durant cinquanta-dos anys La documentació existent ens diu que s'ocupava «graciosament [de] tocar l'arpa en la capella», motiu pel qual el Capítol de la Col•legiata reglamentà que, qui pretenguera ocupar la vacant d'organista, havia de saber també tocar aquest instrument. Vicent Albinyana morí el 20 de maig de 1703.

No són segures les dates referides al seu lloc i moment de naixement, però, amb tota probabilitat, fou originari de Xàtiva. Son pare, el notari Jaume Alcanyís, sí que va nàixer i va residir en ella. Francisco Martín Grajales afirma que ''si no procedeix de Xàtiva, degué estar establert alguns anys en aquesta ciutat, si bé ja en 1467 el trobem a València, on el 23 d’abril d’aquest any atorgà poders [...] a favor del seu germà Bernat, mercader de professió i resident a Xàtiva El 1470 es va casar amb Elionor Esparça, de família de conversos, com ell. El matrimoni, establert a València, al carrer de la Taverna del Gall, veïns de la família de Joan Lluís Vives, va tenir quatre filles: Violant, Aldonça, Jerònima i Àngela, i un fill, Francesc, que degué nàixer cap al 1477. Encara que és conegut com a metge i professor cal mencionar també la seua vessant literària: va participar en el certamen poètic recollit en Les trobes en lahors de la Verge Maria (1474), primera obra literària impresa en Espanya, que inclou dos poemes seus. Alcanyís va ser una de les figures mèdiques més notables en la València de l’últim quart del segle xv. Juntament amb Lluís Dalmau i Pere Pintor (Xàtiva 1420-Roma 1503), va aconseguir que la ciutat fundàs el 1462 una escola per a cirurgians, a la qual Joan II va concedir el 1477 un privilegi per a dissecar cadàvers humans. Hi va ensenyar durant alguns anys i, a partir de 1480, va formar part del claustre permanent. Quan, el 1499, a proposta del municipi i amb l’acceptació del papa Alexandre VI, es va crear la Universitat de València, es convertix en el seu primer professor de medicina, ocupant fins al 1504 la càtedra fonamental o «cadira per als principis», que tenia com a objectiu oferir una exposició sistemàtica dels fonaments doctrinals de la medicina. Dins el procés de renovació científica, viu, així doncs, el procés d’institucionalització acadèmica oficial de la medicina a València, superant la tradició aràbigojueva, caracterizada pel lliure accés a l’exercici de la professió de metge. També va ser l’autor del primer llibre de medicina imprès a València: Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència (ca. 1490), escrit amb motiu de l’epidèmia que va assolar la ciutat des del novembre de 1489 fins a mitjan any següent. El llibre té dues parts: la primera està dedicada a la prevenció, i la segona a la curació de la pesta, precedides d’una introducció sobre la seua naturalesa i procedència. El pensament científic d’Alcanyís està en la línia del corrent conegut com a ''escolasticisme arabitzat'', resultat de l’assimilació del saber mèdic grec, hel·lenístic i islàmic per les universitats en la Baixa Edat Mitjana, a partir de les traduccions de l’àrab. El clima d’antisemitisme que va anar estenet-se al llarg dels segles XIV i XV cristalitzà, a petició dels reis Catòlics, en la creació dels tribunals de la Inquisició (1480), expressió de radicalisme religiós (contra jueus i conversos) i mitjà de control de l’ordre polític i social. En 1506, después de quasi tres anys d’empresonament i poc més d’un de l’execució de la seua muller, fou també condemnat per judaitzant i cremat a la foguera.

Roderic de Borja va nàixer a la nostra ciutat a la plaça que hui porta el seu nom — probablement a la casa cantonera amb el carrer Ventres— el 31 de desembre de 1431, el mateix dia que ho fera, cinquanta–tres anys abans, el seu oncle Calixt III (segons altres autors, naixqué l'1 de gener de 1432). En 1437 morí Jofré de Borja, pare de Roderic i la seua viuda, Isabel, marxà amb els seus cinc fills a València, instal·lant-se al Palau Episcopal, en casa del seu germà, Alfons de Borja. Aquest quan en 1444 fou nomenat cardenal, residint ja a Roma, el cridà i l'envià a la cèlebre Universitat de Bolonya per seguir estudis juídics, que Roderic completà amb dedicació, doctorant-se, igual que ho havia fet anteriorment el seu oncle a Lleida, en dret civil i canònic. Pocs dies abans de la mort del papa Calixt, coneguent-se la seua pròxima mort, s'iniciaren a Roma disturbis, produïts pels enemics dels Borja i dels catalani (el propi palau de Roderic és incendiat). Aquest, cardenal i bisbe d'una rica i tranquila diòcesi, podria haver tornat a València. Si això hagués ocorregut, els Borja haurien estat un fet excepcional dins la història valenciana i de l'Església, pasant de simples cavallers al govern de l'Església catòlica, però no parlaríem d'una de les famílies més conegudes i poderoses de la història. Però Roderic optà per quedar-se a Roma. La seua inteligent intervenció, decissiva en l'elecció del següent papa, Pius II (havia estat elevat al cardenalat per Calixt III), així com la seua bona relació amb els següents papes (Pau II, Sixt IV i Innocenci VIII) li van permetre continuar durant trenta-cinc anys al front del càrrec de major importància de l'església: la Cancelleria del Vaticà, fet sense precedents en la història de l'Església romana en un llinatge no italià. En 1472, el papa Sixt IV el nomenà el seu legat en missió especial a Castella i a la Corona d'Aragó. El cardenal Borja, als quaranta anys d'edat, i quan feia més de vint que havia eixit de València, tornava amb tots els honors a la seua terra, venint per última vegada a Xàtiva, on estigué entre els dies 5 i 11 d'agost de 1473. Diuen les cròniques que ''féu gràcies a la ciutat, mostrant haver molta voluntat i amor a ella per ésser natural de dita ciutat''. Durant aquests anys, Roderic acumulà lentament beneficis, rendes eclesiàstiques i un considerable nombre de bisbats i abadies (com la de Subiaco, prop de Roma, o la valenciana de la Valldigna). Els seus ingressos el convertixen en el cardenal més ric de la cúria vaticana, fet que li va permetre construir-se el primer palau renaixentista de Roma i reunir en ell una petita cort en companyia de Vannoza Cattanei, relació de la qual van nàixer els seus fills Cèsar, Joan, Lucrècia i Jofré. Les seues riqueses foren tals que, en 1485, comprà al rei Ferran II el Catòlic el ducat de Gandia per al seu fill major, ducat sobre el que establí un llinatge que mantindria el nom i el poder de la família en el seu país. En 1492, a la mort d'Innocenci VIII, Roderic va ser, finalment, elegit papa, prenent el nom d'Alexandre VI, elecció en la què es van fer valdre el seu ampli poder i experiència —amb més de trenta anys al front de la cancelleria vaticana—, la seua habilitat i les grans riqueses personals. Certament, no van ser els problemes espirituals, sinó els polítics, els que més temps i energies del papa ocuparen, però sense un fort poder i autoritat, els papes eren joguets en mans dels estats i de les famílies aristocràtiques italianes. Els primers anys del pontificat els ocupà en posar en clar les finances de la cort vaticana i assegurar l'ordre públic i la justícia a Roma, sent implacable en l'autoritat papal. Però el gran somni d'Alexandre VI —que no va ser mai acceptat en Itàlia pels poderosos, a més a més, era extranger— va ser ordenar el territori italià, disgregat en petits estats, al voltant de la supremacia de Roma, i aquesta al voltant del poder papal. Per a la consecució d'aquest fi casà els seus fills amb membres de diferents regnes i repúbliques italianes, i nomenà el seu fill major, Cèsar, capità general de l'Església, el qual inicià una sèrie de campanyes militars sobre les ciutats del centre d'Itàlia per tal de construir un nou estat, fort i centralitzat. Igual que el seu oncle Calixt III, Alexandre VI sabia que a la cort vaticana i a Roma, amb tants enemics i envejosos, sols podia confiar en el seus parents, amics i compatriotes, entre els quals se sent còmode i segur. És així com Roma es va tornar a omplir de valencians i xativins, buscant l'oportunitat de fer diners, obtindre càrrecs i formar part del seu servei (com els metges xativins Gaspar Torella i Pere Pintor). L'abundància de compatriotes del papa va ser tal que, a l'igual que en el papat de Calixt III, la llengua de la cort vaticana, la del seu servei privat, inclús la que usà amb els seus fills (nascuts a Itàlia i de mare italiana), tant oral com escrita, fou el català de València. Un dels fets de més trascendència en l'Edat Moderna va ocórrer durant en aquests anys: el descobriment d'Amèrica (1492), en el qual intervingué l'autoritat d'Alexandre VI per delimitar els drets de les dues potències en conflicte, Castella i Portugal, a través de les Butles Alexandrines. Sota el seu pontificat i mecenatge, Roma substitueix Florència com a centre del Renaixement, convertint-se en cap de l'Humanisme i de l'activitat artística i renovació urbana. Alexandre VI és defensor dels humanistes, de la llibertat de pensament (sempre que no fóra herètic) i protector de les ciències (creació de l'Universitat de València i de la Universitat de Roma) i de les arts. Morí, víctima de la malària, el 18 d'agost de 1503, quan els Borja es trobaven al cim del seu poder. Però si l'ascensió havia costat molts anys, la caiguda va ser cosa de dies, sent soterrat de manera ràpida i quasi clandestina, mentre anava estenent-se i creixent una llegenda negra al voltant d'aquesta poderosa i envejada la família. Hui les despulles dels dos papes Borja es troben en un modest sepulcre a l'Església de Montserrat de Roma. I el nom d'aquesta família xativina, una de les més universals de l'història, queda per sempre unit al nom de la nostra ciutat.

Als tretze anys, després de deixar els estudis i dedicar-se al comerç, entrà com a aprenent a València a la impremta de Caterina Rius, vídua de Manuel Monfort, de la il·lustre família d’impressors. El 1836 tornà a Xàtiva i muntà un petit obrador. El 1840 estampà el primer opuscle de què tenim notícia, el programa d’una celebració xativina. A força de tenacitat aconseguí, en paraules del seu millor biògraf, Constantí Llombart, “emprentar d’una sola vegada tots los colors qu’entraben en la impresió á qu’eis aplicaba”, segons el procediment de la cromolitografia. Des d’aleshores, la seua marxa ascendent serà constant, substituint poc a poc la maquinària vella i incorporant al seu establiment els avenços que brinda la tècnica: màquines mogudes per l’aigua i el vapor, després per gas, més tard per l’electricitat; aparells d’estereotípia i galvanoplàstia; plegadores mecàniques, etc. El seu prestigi editorial anà vinculat sobretot a l’elaboració d’uns cartipassos per a la instrucció cal·ligràfica dels escolars, quaderns d’”instrucción pública” portaven com a títol, que feia totalment a la seua fàbrica a un ritme de normalitat industrial. S’especialitzà en edicions relacionades amb l’ensenyament, per la problemàtica del qual sentí un viu interés, així com catecismes religiosos cromos, plecs de soldats, calcomanies i estampes. També tingueren gran difussió els col·loquis, les auques i els fulls solts. Amb una altra ambició, tragué a la llum periòdics, com La Fortuna (1844), El Setabense (1848) i La Correspondencia del Júcar (1870), i alguns llibres com Xàtiva. Memorias, recuerdos y tradiciones de esta antigua ciudad (1857), de Vicent Boix. Aquesta activitat li valgué elogis i premis, com el que li concedí pel seu afany innovador la Societat Econòmica d’Amics del País de València, i distincions, com la de ser nomenat impressor de cambra del rei d’Espanya. També tingué Bellver aficions literàries en la línia de Bernat i Baldoví, imitant el seu to festiu i, de vegades, desvergonyit. Alguns títols serien: Versos alusius á la peixca del Aladroch (1865), Eclipses del matrimonio (1867), Escenas de Carnaval, El vendedor de estudiantes (1868), Una serenata, Juguete lírico dedicado a Játiva y sus mujeres (1877), ¡Pobra Eixátiva! (1879), Gran fira en la ciutat d’Eixátiva, en els dies 15, 16 y 17 del mes d’Agost de 1879 (1879)… Però la major notorietat de Blai Bellver en el camp de les lletres ha estat gràcies al llibret de falla: La creu del matrimoni, representá en la falla de la plasa de la Trinitat en l’añ 1866, opuscle d’una seixantena de pàgines “cuento fantástic, un viatge a l’infern”, pel qual fou excomunicat per l’arquebisbe de València. Al llarg de la seua vida mantingué vives polèmiques en la premsa local, essent clares les seues postures anticlericals, però des d’un profund sentiment cristià, i de defensa del valencià: ''Qu’en esta llengua parlaren Ausias Marc, Chaume Febrér; hasta els reis en Corts la usaren, també sen Vicent Ferrer.''

La vida d'Antonio Blasco Gozalbo va estar lligada als seus estudis de Dret i a la seua activitat com a jurista a la nostra ciutat: fiscal del Jutjat de Primera Instància, magistrat de l'Audiència, jutge municipal, degà del Col·legi d'Advocats i vocal municipal de Sanitat. Les seues inquietuds periodístiques el van portar a ser director dels setmanaris locals El Españoleto i La Opinión, així com a col·laborar en diversos periòdics madrilenys i valencians sobre temes jurídics, crítica musical i tauromàquia. En 1881, la Societat Econòmica d'Amics del País de València el va premiar pel seu treball en favor de la cultura popular.

Va cursar estudis de Medicina a la Universitat de València. Marxà a Madrid, on va ingressar en l'Institut Rubio i posteriorment va realitzar el doctorat. Va ser deixeble de Ramón y Cajal, en el laboratori del qual va descobrir el microorganisme de la placenta prèvia. Per malaltia del seu pare —el doctor Vicente Blasco— i a petició seua, va abandonar una prometedora carrera investigadora i va tornar a Xàtiva, on va assumir la nombrosa clientela del seu pare. Va ser nomenat metge titular del segon districte de la ciutat i, més tard, entre 1909 i 1919, director de l'hospital municipal, així com subdelegat de Medicina en el districte, inspector municipal de Sanitat i metge auxiliar militar. Al llarg d'aquest temps va exercir una incansable i desinteressada labor, arribant a pagar fins i tot material quirúrgic de l'hospital, que, sota la seua direcció, es va convertir en un dels millors de la província. Va morir el 19 d'abril de 1919, amb tan sols 42 anys, víctima d'una infecció vírica produïda per contagi en tallar-se amb el bisturí amb el qual va operar un pacient. La manifestació de dol a la ciutat va ser absoluta, sobretot per part de la ciutadania més pobra. Pels seus mèrits professionals i humans, l'Ajuntament va acordar donar el nom de Doctor Blasco Soto al carrer situat entre l'actual plaça de la Trinitat i el carrer Sant Pere, hui denominat l’Àngel. En l'actualitat, el seu nom retola un carrer allunyat del casc històric en el qual va exercir la seua labor, al costat del carrer Gonzalo Viñes i d’altres també incomprensiblement desplaçats: Blai Bellver i Poeta Chocomeli. En 1931, la vídua del doctor Francisco Blasco Soto (Adela Soldevila) va donar a l'Hospital Municipal la seua biblioteca mèdica, una excel·lent col·lecció integrada per 881 volums. Part d'ella (221 v.) integra, des de 1985, una de les seccions especials del Fons Antic de la Biblioteca Municipal de Xàtiva. En alguns d'aquests llibres es poden veure encara les seues anotacions, les seues inicials o la seua signatura.

Va nàixer a Xàtiva a la plaça de la Seu, número 5, junt a l'antiga Farmàcia Artigues, el 27 d'abril de 1813, fill d'una família molt pobra que fugí de València durant la Guerra del Francés. Mestre de diverses generacions de valencians, testimoni i protagonista dels començaments de la revolució burgesa, la guerra civil, la lluita entre progressistes i moderats i també dels començaments del renaixement cultural valencià (Renaixença). Mantingué un pensament pròxim al demòcrata, però transigent amb el règim moderat, i un federalisme incipient, basat en la reivindicació de la identitat de València i el seu dret d'autogovern. Va viure la seua infantesa en la major penúria. Féu els seus primers estudis a València, ingressant en les Escoles Pies en 1827. La seua personalitat, lectures i reflexió el portaren a l'abandó de l'orde religiós. Participà en la primera guerra carlista, va fer varis viatges per Europa i, en 1839, s'estableix a València com a funcionari públic. Partidari de les idees liberals, conspirà a favor del liberalisme progressista, ingressant en la Milícia Nacional i sent nombrat secretari de la Junta de Salvació (1843). A l'any següent fou comissionat per a la catalogació del patrimoni artístic de la província de València. En 1847 obtingué la càtedra d'Història de la Universitat de València, i la de Geografia i Història de l'Institut d'Ensenyament Mitjà. En 1848 fou nomenat cronista de València i membre de la Reial Societat Econòmica d'Amics del País, i en 1853, acadèmic de l'Espanyola d'Arqueologia, càrrecs als quals s'afegiran posteriorment: soci dels instituts arquelògics de Roma i Berlín, director de l'Institut Provincial d'Ensenyament Mitjà i president de l'Acadèmia d'Arts de Sant Carles. Entre la seua producció historiogràfica cal destacar: Historia de la ciudad y Reyno de Valencia (1845), Xàtiva. Memorias, recuerdos y tradiciones de esta antigua ciudad (1857), Apuntes históricos sobre los Fueros del Antiguo Reino de Valencia (1855), Memorias de Sagunto (1865), etc. Cultivà la poesia (Poesías caballerescas, 1850; Poesías líricas y dramáticas, 1851) i la novel·la històrica (El Encubierto de Valencia, 1852; La Campana de la Unión, 1866 i Omm-al-Kiram o La expulsión de los moriscos, 1867). Publicà també poesia en valencià, signat amb el nom de Lo Trobador del Túria. En 1877 fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona, i en 1879 dels de València. Morí el 7 de març de 1880, i el seu soterrar va ser una impressionant manifestació de dol d'un dels personatges valencians més populars i estimats de la seua època.

Tecla de Borja, filla de Jofré de Borja i Isabel de Borja, va ser germana de Roderic de Borja (Alexandre VI) i neboda de Calixt III. No hi ha certesa del seu lloc de naixement. Algunes fonts el situen a Gandia, altres a Xàtiva. El ben cert és que el seu germà Roderic sí va nàixer a Xàtiva; sa mare, Isabel de Borja, va viure en ella fins a la mort del seu marit (1437), i el ducat de Gandia no va passar a mans dels Borja fins a 1485.Va casar amb Vidal de Vilanova, senyor de Pego i Murla, del qual es quedà vídua i sense fills. Miquel Batllori afirma (La família Borja, 1994, v. 4, p. 23) que Tecla li semblà molt a sa mare —dona decidida, sàvia administradora dels seus béns i prudent regent de la seua baronia de la Torre de Canals— i que «a més a més, fou la persona més culta de la família Borja: En un temps en què a tota la corona catalano-aragonesa convivien lluites feudals i la lenta difusió de l’Humanisme, Tecla de Borja era afeccionada a la poesia. Se’n conserva una, prou delicada, en resposta als versos que li foren adreçats ni més ni menys per Ausiàs Marc, secretari del duc reial de Gandia, la seva ciutat nadiua, que més endavant havia de passar a mans dels Borja». Aquesta jove i intel·ligent dona i notable poetessa morí el 29 d’agost de 1459 a València, víctima de la pesta negra.

En 1902, fill d'un treballador de la companyia Electra que feia les instal·lacions de llum en la comarca, naixqué a la nostra ciutat Francesc Bosch i Morata, un dels personatges més destacats del valencianisme polític dels anys trenta. Metge de professió, prompte es dedicà a l'activitat política: secretari del Comité Polític de l'Agrupació Valencianista Republicana, líder del Partit Valencianista d'Esquerra i, posteriorment, d'Esquerra Valenciana. Col·laborà en el diari El Mercantil Valenciano i les revistes El Luchador, Unidad Antifascista, El camí i La República de les Lletres. En 1936 representà el Partit Valencianista dins el Comité Executiu Popular, únic òrgan de govern relativament efectiu durant els primers mesos de la guerra civil. En 1937, creat el Consell Provincial de València, fou nomenat conseller de Sanitat i, posteriorment, de Cultura. Creà els Premis País Valencià de literatura, i realitzà freqüents contactes amb la Generalitat de Catalunya. El seu projecte més ambiciós fou la fundació de l'Institut d'Estudis Valencians, creat ''per a facilitar i orientar la nostra clara renaixença'' i ser ''estímul vigorós de la consciència valenciana''. En 1938 participà com a metge en la batalla de l'Ebre, essent ferit en un pulmó, lesió que anys més tard li produí prematurament la seua mort. Recuperat en un hospital de Barcelona, i amb l'exèrcit republicà en retirada, creuà la frontera amb la seua família, refugiant-se primer a França i després a Mèxic, país d'acollida de tants republicans espanyols. A Mexicali —població de la Califòrnia mexicana— es dedicà a la pràctica de la medicina en un hospital local. En aquesta ciutat, molt estimat entre la població, morí l'any 1950. Les seues despulles mortals resten hui al cementeri municipal de València. Santi Cortés, al seu llibre El valencianisme republicà a l'exili (1993), i Agustí Ventura (La Veu de Xàtiva, 8 de juny de 1983) han reivindicat la figura d'aquest xativí republicà i nacionalista. El nom del que fóra primer conseller de Cultura d'un govern democràtic valencià hui ens acompanya i queda associat al centre d'Educació Permanent d'Adults de la nostra ciutat.

Va nàixer en la ciutat italiana de Bolonya l'any 1858. Es doctorà en lleis, però el seu temperament artístic el portà a conrear la música, de la qual fou compositor i professor. Fou un dels membres més representatius del moviment teosòfic a Espanya per la seua activitat institucional, traductora i escriptora; president honorari per a Espanya de l'Associació dels Idealistes Pràctics; membre de la Societat Teosòfica Espanyola —Rama Arjuna de Barcelona, des de 1922—, de l'associació Exploradors d'Espanya, de l'Ordre de l'Estel d'Orient i de la Secció Espanyola de la Fraternitat Internacional de l'Educació. La seua vida va estar presidida per l'esforç en aconseguir un sistema social més just, més pràctic i més humà, en un món que havia de transformar-se a través de l'educació —instrument de regeneració humana i social—, que no consistia en modelar i donar forma preconcebuda a les persones, sinó en «traure el millor que existeix en el fons de l'ànima». Idealista convençut de la fraternitat universal, la tolerància i la comprensió, i persona de gran formació i habilitats (publicista, poeta, pedagog, compositor i pintor) va viure a la nostra ciutat al començament del segle XX, i en ella va deixar profunda petjada de la seua filantropia, ajudant incondicionalment a quants van demanar la seua ajuda, de manera especial, els més desfavorits. Al seu mecenatge es deu la restauració del pati del Museu Municipal, la donació del quadre de Ribera El Salvador, la restauració dels banys de la Beneficència i el menjador de l'Asil, l'arranjament de l'antic llavador de la Porta de Cocentaina, el passeig de la Baixada del Carme (va viure a l'hort del Carme), la construcció del jardí modernista de Carmen Pérez (del Bes), així com nombroses mostres de patrocini cultural (Unión Cultural Setabense, Xàtiva Turista...) i, sobretot, donacions anònimes. Al seu testament va crear la Fundació Pérez-Bruschetti amb la finalitat de donar part dels seus béns a Xàtiva. La seua obra a la nostra ciutat va ser reconeguda per tots, i en 1925 va ser declarat fill adoptiu de Xàtiva «en testimoniatge d'afecte i eterna gratitud pel seu filantròpic procedir i cíviques virtuts». Va morir a Barcelona durant la matinada del dia 11 de desembre de 1932. Tota la premsa de Xàtiva, sense distinció de matisos ni ideologies —des de El Progreso, setmanari republicà radical socialista, fins al catòlic El Obrero Setabense— va publicar sentides cròniques, enaltint la seua labor de mecenatge en la ciutat i, sobretot, el seu humanisme: «l'home bo». El 15 de maig de 1935, Xàtiva li va fer un gran homenatge, declarant aquell dia —i tots els 15 de maig— festa local (Dia d'Attilio Bruschetti) i donant el seu nom al col•legi que es va inaugurar. Els escolars de tota la ciutat van entonar un himne a la seua memòria, entre els versos del qual es deia: «Don Attilio Bruschetti Mariotti / fue patricio bueno y ejemplar [...]. / Gloria al músico bien laureado / y al filántropo ya malogrado / cuyo credo fue paz y amor». Pels seus principis ideològics i el seu sentit crític amb el fonamentalisme de l'Església Catòlica espanyola, la dictadura franquista va silenciar el seu nom i el va mantenir en l'oblit. El propi monument que anava a erigir-se a la seua memòria —obra de Francisco Bolinches, i sufragat per subscripció popular— va quedar paralitzat. I continua sent una «assignatura pendent» de la ciutat. La democràcia va restituir la seua figura, divulgant la seua labor a través de la publicació del llibre Homenatge a Bruschetti (Xàtiva: Fundació Pérez-Bruschetti, 1986). Hui, el seu record continua viu a través del centre escolar que porta el seu nom —al costat del jardí que va sufragar— i del Centre de Dia Pérez-Bruschetti per a Malalts d'Alzheimer. Les seues publicacions (Ciencia práctica de la vida, Catecismo de la obrera, Salvemos a los niños, Ángel femenino, Cuando seas madre, etc., així com nombrosos articles en revistes com El Loto Blanco o Teosofía) i part de la seua biblioteca particular poden ser consultats a la Biblioteca Municipal, gràcies a la donació feta a la ciutat per la família de Samuel Sanchis.

Alfons de Borja, futur Calixt III, procedia d'una família de modesta condició social i escassos recursos econòmics. Son pare, Domènec Borja, era probablement l'administrador de les terres que un altre membre més ric de la família, Roderic Gil de Borja, de Xàtiva, tenia a la Torre de Canals. I allí naixqué el 31 de desembre de 1378, sent batejat a la Seu. Els seus pares, buscant l'ascens social d'Alfons, l'orientaren als estudis dins la carrera eclesiàstica. Anys més tard va córrer la llegenda segons la qual sant Vicent Ferrer, en una de les seues visites a Xàtiva, el va conéixer amb vuit o deu anys i, semblant-li especialment inteligent, aconsellà que el dedicaren als estudis, vaticinant que seria papa i el faria a ell sant. Les primeres lletres les aprengué a la nostra ciutat, acabant la seua formació doctorant-se en dret civil i canònic a la Universitat de Lleida (1413), on exercí com a catedràtic. D'aquesta ciutat fou canonge, iniciant en aquesta diòcesi la seua carrera jurídica al servei de la cúria del papa valencià Benet XIII, el major benefactor de l'Església xativina (elevà l'església major de Santa Maria a Col·legiata). En 1417 entrà al servei del rei Alfons V el Magnànim, que el nomenà conseller i després vicecanceller, encomanan-li complexes i delicades gestions administratives i diplomàtiques, que resolgué amb èxit, fet que li va permetre importants ingressos, beneficis i nomenaments eclesiàstics. Però la gestiò que provocà l'ascens fulgurant d'Alfons fou la seua gestió diplomàtica que aconseguí acabar amb el Cisma d'Occident (1429), que durant cinquanta anys havia dividit greument l'Església catòlica. L'èxit d'Alfons de Borja va tenir un premi immediat i de primera magnitut: el bisbat de València, un dels llocs amb més poder i rendes de la Corona d'Aragó. En 1444, als seixanta-sis anys, després de molts anys de serveis a la Corona d'Aragó i a l'Església era nomenat cardenal. A la mort del papa Nicolau V, els conflictes d'interesos entre els cardenals francesos i italians, candidats a la successió, foren resolts amb la seua elecció: un papa neutral, treballador, de demostrada experiència en l'administració i en la diplomàcia i, ja major (setanta-set anys). Era el 8 d'abril de 1455. Tres foren els grans interessos d'Alfons de Borja, que adoptà el nom de Calixt III: la independència del poder papal, la defensa de la cristiandat front al perill dels turcs i l'enaltiment del seu llinatge. Actuacions papals en el primer dels aspectes foren les encaminades a enfortir el poder papal i pacificar, millorant les relacions entre els estats italians i els enfrontaments entre les famílies aristocràtiques i romanes. Fou el segon, sens dubte, al que més energies dedicà. A penes elegit papa proclamà la croada contra els turcs, que després de prende Constantinoble en 1453 sitiaven la ciutat de Belgrad, amenaçant Praga i Viena. El papa, amb poca ajuda dels prínceps cristians, malat i amb pocs recursos aconseguí el que semblava impossible: la derrota dels turcs (1456) i el seu avanç a través de la vall del Danubi, èxit, tan decissiu com el que un segle després es produí amb la batalla de Lepanto, però no tan valorat per la història. El tercer del seus interessos —l'enaltiment de la seua família— és el que inicià la mala opinió i les crítiques al voltant de la família Borja. Però no era cap novetat que cada papa procurara rodejar-se de parents i amics adictes a la seua persona, i que repartira càrrecs i dignitats entre els seus col·laboradors i membres de la seua família (pràctica totalment normal en aquella època i que durà fins ben entrat el segle XIX; però sols es recorda que la practicaren Calixt III i, posteriorment, el seu nebot Alexandre VI). Aquest fet era comprensible i necessari en la mesura que no pertanyia a cap poderosa família —ni italiana ni romana— i era estranger. Així, al seu nebot Pere Lluís de Borja, el designà capità general de les tropes pontifícies, prefecte de Roma i governador del Patrimoni de Sant Pere. I a Roderic de Borja, germà de Pere Lluís, el nomenà protonotari pontifici, cardenal —junt amb el seu cosí Joan del Milà— i, finalment, amb tan sols vint-i-sis anys— vicecanceller (1457), el lloc de més pes i responsabilitat de tota l'administració central de l'Església, dignitat que, per la seua hàbil gestió, ja no deixaria fins a convertir-se en papa. El Vaticà, Roma i els territoris de l'Església es van omplir de valencians, catalans i mallorquins —coneguts amb el nomb comú de catalani—, que, a més d'ocupar càrrecs eclesiàstics i militars, ompliren l'administració vaticana, el govern de la ciutat de Roma i els més diversos oficis i professions. El català, o valencià, es convertirà durant cinquanta anys en l'idioma de la cort vaticana. Per als romans era una autèntica invasió estrangera que generà resistència i odis. El 6 d'agost de 1458 moria el papa Calixt III, quasi als vuitanta anys, havent portat el llinatge Borja des d'uns orígens modestos a allò més alt de l'Esglèsia. Record de Calixt III a la nostra ciutat són el retaule de Santa Anna —patrona dels Borja, que instituiren l'ermita del mateix nom—, on apareix representat sent cardenal, obra de Pere Reixach (1452) per a la capella que la família tingué a la Col·legiata, a la qual regalà també un calze i un lignum crucis.

Va nàixer en 1743 al carrer que hui porta el seu nom (entre el carrer Botigues i Corretgeria), sent el més menut de sis germans d'una família molt religiosa. D'ells, dós més foren religiosos: Vicent, sacerdot de la Seu, i Carles, membre de l'Orde del Carme, prior del convent de Xàtiva i historiador (Historia del Convento del Carmen de Játiva, obra fonamental per al coneixement de la història de Xàtiva durant la Guerra de Successió). Sabem pels seus escrits i d'altres testimonis coetanis que era una persona atractiva, simpàtica, i de tracte obert i fermes conviccions i decissions. Ingressà en l'Orde de Predicadors en el Convent de Sant Doménec de Xàtiva (1579), prosseguint els estudis en Oriola. En 1761 fou acceptat com a missioner en l'Extrem Orient, embarcant rumb a Filipines i arribant a Manila en octubre de 1763, quasi dos anys després, en un viatge molt dificultós, ple de perills i malalties, autèntica ''aventura transoceànica'', pròpia sols de persones inquietes i plenes d'ideals. A la capital filipina finalitzà els seus estudis, sent ordenat sacerdot i destinat a les missions de Xina. En Macao estudià l'idioma mandarí i, poc després, inicià la seua tasca evangelitzadora, socorrent pobres i malats en un país hostil que perseguia els cristians. En 1769 és empresonat, cruelment interrogat i, finalment, desterrat. Tornà a les missions, marxant a Tonkín (hui Vietnam), país amb duríssimes condicions ambientals per a un europeu, culturalment tan distant, fent la seua tasca pastoral de nit, amagant-se i —com ell mateix diu amb gràcia— fugint per cames per no ser capturat. En 1773 va ser novament fet presoner, posat a una gàbia de suplici —on havia d'estar necassàriament ajupit—, i passant en ella dos mesos. Fou decapitat —amb el sonriure al rostre i donant gràcies a Déu pel benefici que li havia donat— el 7 de novembre, dia en el qual l'Església celebra la festivitat de sant Jacint Castañeda, canonitzat en 1988 pel papa Joan Pau II. Tenim escrits seus en els que ens parla del desitj d'estar a Xàtiva, al seu convent i amb els seus familiars i amics, però explica que era més gran el seu ideal d'ajuda i vocació missionera. Aquesta actitut altruista i de fidelitat de l'únic sant de l'Església de Xàtiva es recorda en un altar en la nostra Col·legiata.

Va nàixer el 19 de febrer de 1734, fill d'una de les famílies més aristocràtiques i antigues de la ciutat. Estudià en la Universitat de València, doctorant-se en dret civil (1755) i dret canònic (1759). En ella va ser vàries vegades rector, essent estimat per catedràtics i estudiants. En 1759 obtingué per oposició una plaça de canonge a la Catedral de València. Ferran VII el cridà a la Cort, designant-lo patriarca de les Índies, vicari general dels exèrcits, ardiaca de Toledo i canceller de les quatre ordes militars. En 1816, als 82 anys d'edat, Pius VII li concedí el cardenalat. Publicà les obres: Pastoral sobre la devoción al Corazón de Jesús (Valencia: Salvador Fauli, 1807), Carta pastoral al clero secular y regular, y a todos los fieles de su diócesis (Orihuela: Viuda de Santa María, 1815) i diverses pastorals i edictes. Morí el dia 10 de febrer de 1820, essent soterrat en el convent de caputxins de Madrid. Entre el llegat que donà a la Col·legiata de Xàtiva cal destacar un bell calze classicista, datat en 1792, obra del gran argenter xativenc Bernardo Quinzá.

Fill d'una família de la noblesa local. Es llicencià i doctorà en Lleis per la Universitat de València, i en 1568 fou nomenat procurador de miserables empresonats, càrrec que exercí al llarg de dotze anys. Felip II el designà fiscal del Consell del Regne de València, més tard jutge de Cort i, finalment, oidor civil de la reial Audiència de València. El rei Felip III l'ascendí a regent del Consell Suprem d'Aragó. Publicà les següents obres de temàtica política i jurista: Visita de la cárcel y de los presos (València: Pedro de Huete, 1574), Verdadero gobierno de la Monarquía, tomado por su propio sugeto la conservación de la paz (1581), Veriloquium en reglas de Estado (1604), Repartimiento sumario de la jurisdicción de S.M. en el reino de Valencia (1611) i (1613). La seua obra més important és, sens dubte, Visita de la cárcel y de los presos —obra que dedicà a Felip II, monarca que l'honrà i estimà molt—, primer llibre que es coneix dedicat exclusivament a aquest tema. En ell criticà les dures condicions existents en els establiments penitenciaris, els mals tractes dels quals eren objecte els empresonats, regles per a edificar presons, la defensa gratuïta a favor dels acusats pobres i les condicions que devien tenir els alcaids. Es tracta, així doncs, d'un modern concepte del pres: cal reinserir-lo i no sols condemnar-lo. Un autèntic tractat modern de ciència penitenciària. En 1593 ingressà a l'Acadèmia dels Nocturns (societat literària valenciana). Les seues obres poètiques es troben en les Actes de l'Acadèmia dels Nocturns (1591-1594), algunes d'elles publicades en el Cancionero de los Nocturnos (1905-1906).

Va nàixer a Xàtiva el 4 de febrer de 1765, fill del mercader Esteve Chaix i d’Antònia Isniel. Des de ben jove va mostrar interés per les matemàtiques, disciplina que va aprendre amb el seu germà Esteve. Va continuar amb aquest estudi amb la intenció d’emprendre la carrera militar, però, gràcies a que en cap moment va deixar de destacar i al reconeixement públic que arribava per part dels professors, va obtindre una beca del Ministeri d’Estat l’any 1789 per tal de continuar la seua formació a París. Allí va progressar considerablement, fins al punt de ser sel•leccionat per acompanyar al savi mestre Méchain, de l’Acadèmia de Ciències de París, fins a Catalunya per amidar l’arc de meridià. Dos anys després es va traslladar a Londres, on es va dedicar íntegrament a l’astronomia. En 1799 va ser nomenat vice-director del Reial Cos d’Enginyers Cosmògrafs d’Estat, fet pel qual es va traslladar a Madrid, on també començaria a donar classes en la què més tard seria l’Escola d’Enginyers de Camins i Canals. En aquestes dades va publicar diferents llibres de matemàtiques i un nou mètode de transformació en sèries de les funcions trascendents, consistent en fer desenvolupaments per mètodes únicament algebraics, així com l’exposició per primera vegada en castellà de la teoria de superfícies corbes i del contacte de supefícies al camp de l’astronomia. El 22 de setembre de 1809, poc abans de complir 45 añys, moria prematurament Josep Chaix, insigne representant de la Il•lustració espanyola —coetani de Francisco de Paula Martí i dels germans Villanueva—. Xàtiva el recorda dedicant-li un carrer de la zona oest de la ciutat, proper als jardins del Palasiet.

Nasqué a Xàtiva el 19 de gener de 1849, fill del rendista monàrquic i conservador Antonino Chocomeli García, alcalde de la ciutat entre 1866 i 1868. Estudià dret, però la seua vida va estar centrada en la literatura. Persona de gran formació i erudició, fou autor d'una extensa producció literària, poc estudiada i molt desconeguda, en bona part per estar dispersa en la premsa periòdica. La seua obra, plenament romàntica, no va estar suficientment reconeguda en la seua època: el Romanticisme estava en retrocés i la fortuna tampoc l'acompanyà. Cal destacar en ell la seua faceta com a poeta, sent l'amor, la bellesa, la naturalesa, el sentiment religiós i l'evocació del passat els temes preferents de la seua lírica en obres tals com: En el Gólgota, En homenaje a Llorente, La primavera, la coneguda oda A Játiva (guanyadora dels jocs florals de 1888, en el tercer centenari del naixement de Josep de Ribera). La seua formació li va permetre traduir amb encert els poetes romàntics europeus més importants: Víctor Hugo, Byron, Lamartine, Schiller, etc. Fou també autor de diverses obres teatrals (Don Carlos de Austria, El Encubierto, El recluta, El rayo de sol, El cuarteto de Fausto, etc.) i la novel·la Celestez/em> (1874), molt considerada en la seua època, i un llibre de contes. Diversos problemes personals i el seu caràcter, sensible introvertit, l'aïllaren dels àmbits literaris els últims anys de la seua vida. Morí a Xella en 1913.

Nasqué el 13 de setembre de 1893 al carrer Montcada, fill de Rafael Chocomeli, poeta i propietari agrícola, i de Fernanda Galán, i nebot del poeta Antonio Chocomeli. Fou un personatge autodidacta de gran formació cultural. La seua condició de fill de propietari l’inicià al seu interés per l’agricultura (començà una carrera tècnica d’enginyeria, que prompte abandonà). Inventà la colmena Tolva, que va rebre el segon premi a la Fira apícola internacional de Lyon (1927), defensant l’associació de l’apicultura com complement de l’agricultura, de forma que millorara la polinització i els rendiments dels cultius, essent complement de les precàries economies del camp valencià. El seu gran interés va ser l’arqueologia, iniciant-se en la professió en les excavacions d’Empúries, en les quals tingué com a instructor al seu director, el també xativí Emili Gandia. A partir d’aleshores compaginà la seua professió de mestre nacional amb nombroses excavacions arqueològiques, on localitzà importants pintures rupestres i inscripcions ibèriques, destacant el jaciment de l’Ereta del Pedregal (Navarrés). La seua tasca obtingué com a resultat el càrrec de secretari general de l’Institut d’Estudis Valencians, nomenat per Carles Salvador. Resident a Xàtiva, al número 14 del carrer Sant Vicent, marxà d’ella en guerra. La seua tasca en la salvaguarda del patrimoni artístic nacional i local va ser molt important, impedint la destrucció i expoliació de nombroses obres durant la guerra civil. En acabar aquesta tornà com agent del Servei de Recuperació Artística. Fundà la prestigiosa revista Saitabi, va col·laborar amb el Servei d'Investigació Prehistòrica de València, fou autor de nombrosos articles d’investigació i divulgació històrica (al voltant de Tartessos, Ribera, El Palau de Pino-hermoso, la indústria papera, etc.), creador del primer Llibre de Fira (1945, combinant articles de divulgació cultural amb la programació festiva), descubridor de les pintures murals de Sant Feliu, director de la Institució d’Estudis Jaume i Llorenç Villanueva, primer director de la Biblioteca Pública Municipal de Xàtiva i delegat provincial del Patrimoni Artístic Valencià, càrrecs dels quals no va poder gaudir per la prematura mort, ocorreguda en 1946.

Va cursar estudis de Dret i es va doctorar a la Universitat de València, d'on va ser professor. Partidari de la restauració monàrquica, va participar al govern de Cánovas del Castillo, d’on va ser cap del departament de premsa en la Presidència del Consell de Ministres, càrrec que prompte va abandonar pel seu caràcter independent. Va cursar estudis d'Arxius i Biblioteques i, ja membre del cos facultatiu d'Arxivers, Bibliotecaris i Antiquaris, va exercir càrrecs a la Biblioteca Nacional, Biblioteca Universitària de Madrid i Biblioteca del Ministeri de Foment. La seua inquietud i formació el van portar també al món del periodisme, col·laborant en diferents publicacions de l'època El Imparcial, El Globo, La Tribuna, etc. El Llibre de Fira de Xàtiva de 2016 va rescatar un interessant article seu, publicat al diari valencià El Comercio (núm. 897, de 28-3-1880), sobre la Setmana Santa de Xàtiva, en el qual es mostra la seua formació i profund i entranyable amor a la seua ciutat natal… «oblidada per tots els governs». El 26 d'octubre de 1890, víctima d'una greu dolència, va morir aquest il·lustre xativí, molt desconegut entre els seus conciutadans, germà del canonge José Cirujeda, al que Xàtiva sí honra i recorda en un dels seus carrers (entre Carlos Sarthou i Cerdán de Tallada, al costat de l'Estació d'Autobusos).

José Cirujeda va nàixer a la nostra ciutat el 10 de febrer de 1844 i va morir a Moixent —on va anar a buscar repòs i alleujament al final de la seua vida— el 20 de juliol de 1912. Va ser una persona molt il·lustrada —igual que el seu germà Emilio Cirujeda, advocat, bibliotecari i periodista— que en la seua labor sacerdotal es va distingir per la seua eloqüència i tracte delicat i afable. Va iniciar la seua carrera eclesiàstica a la parròquia dels Sants Joans de Xàtiva, temps en el qual va ser professor del Colegio Setabense i de l'institut d'ensenyament mitjà. Posteriorment va ser capellà de Reis de la catedral de Toledo, canonge de Ciudad Real, Múrcia i València, exercint en aquesta la presidència del capítol durant vint-i-cinc anys. Va ser un notable poeta, molt amant de la seua ciutat i fidel devot de la Mare de Déu de la Seu, a la qual va dedicar inspirats poemes publicats al setmanari religiós El Obrero Setabense. Xàtiva honra la seua memòria en un dels seus carrers (Canonge Cirujeda), que enllaça Carlos Sarthou i Cerdán de Tallada, al costat de l'Estació d'Autobusos.

Poques dades coneixem d'aquest notari, fill d'una família de notaris establerta al carrer que porta el seu nom (enllaça els carrers Corretgeria i Sant Doménec). Ventura Pascual y Beltran, a Játiva biográfica, reprodueix la partida de baptisme, en la qual consta la seua data de naixement (30 de gener de 1701), i afirma que va exercir la seua professió a Madrid i Algemesí, i que va publicar un manual per a la pràctica de la notaria que va tenir una gran acceptació i del qual es van fer en poc temps dues edicions: Instrucción de escribanos en orden a lo judicial, fundada sobre las leyes reales y estilo de tribunales ordinarios (Alcalá; José Esparza, 1736; i Madrid: en la Imprenta de la Merced, 1747).

Va estar batejat a la Seu el 27 d’abril de 1767, fill de Francisco Cuenca, arquitecte xativenc -director de les obres de la Seu i del Portal del Lleó-, i de Rosa Pardo, natural d’Énguera. Ingressà al convent de Sant Francesc de Xàtiva en 1783 i prengué l’hàbit en València en 1784. Prompte destacà en l’ofici patern i, així, segons consta en notes autògrafes, realitzà la portada de l’església del convent de Sant Francesc de Xàtiva (1786), la sagristia i panteó del convent de Sueca (1787), la sagristia del convent franciscà de Xixona (1795) o l’església d’Utiel (1795), any en el qual és destinat a Xàtiva per ajudar son pare en la direcció de les obres del campanar de la Seu —realitza els tres primers cossos (1796-1806), fins que problemes econòmics en la construcció de l’altar major obligaren a destinar a aquest els seus fons—. En aquests anys realizà, així mateix, altres projectes, com la urbanització de l’Albereda (1795-1800). La importància de les seues obres generà admiració i enveja, i com no tenia titulació tingué que anar a Madrid (1800), on obtingué el títol oficial d’arquitecte per la Reial Acadèmia de Sant Ferran (1801). Novament a Xàtiva continuà la seua activitat: direcció de les obres de la séquia Santa, convent de Sant Doménec, casa De Diego i ermita de Sant Josep; convent de dominics d’Agullent; convent i capella de la beata Inés de Benigànim; campanars de les esglésies de La Granja, Aiacor, Llanera i Rotglà; convent de Jesús i església de Sant Francesc de València, etc. En 1806, en morir son pare, fou nomenat oficialment arquitecte director de la Seu, després de dirigir, de fet, les obres del campanar i el retaule major (1777-1808). En la direcció d’aquest seguí el disseny de Pedro Juan Guissart -modificat per Ventura Rodríguez-, i en el que intervingueren el escultors Esteve Bonet i José Gil. Finalitzat en 1808, centrà la seua activitat en la conclusió d’elements del creuer, capelles i naus, encara que no pogué concloure el campanar, les obres del qual, represes en 1852, serien acabades per José Zacarías Camaña en 1877. Fra Vicent Cuenca morí l’11 de maig de 1845, als 79 anys d’edat. La seua obra ha estat poc estudiada i valorada pels historiadors de l’art, però estarà sempre lligada a l’edifici més emblemàtic de la ciutat: la Seu.

Francesc Daviu fou fill d’un cavaller xativí mort a l’any 1430. Començà el seu servici sota les ordres del rei Alfons el Magnànim en l’armada al 1432 quan acabava d’armar-se cavaller. L’agost d’eixe mateix any, juntament amb el cavaller Francesc Soler, conquerí l’illa de Djerbaen la costa de Tunísia. El 14 de juliol de 1434, amb el seu oncle Pere Daviu, anà a la famosa justa del Passo honroso en el Pont d’Órbigo (Lleó), organitzada pel cavaller castellà Suero de Quiñones. Al mes de maig de 1441 viatjà a Sicília amb la missió d’obtenir cavalls per al exercit reial. L’any 1443, després de conquista de Nàpols, fou nomenat com un dels quatre uixer d’armes del rei Alfons. Aquest càrrec implicava gran responsabilitat. Calia tenir cura de l’armament personal del rei i dormir en cambres properes a les reials per protegir el monarca durant el seu repòs. Participà a les campanyes de 1445, 1446 y la de 1447 en la esquadra reial. Per unir llaços amb el Regne d’Aragó, Felip el bo, duc de Borgonya, va proposar a Alfons un intercanvi d’ordens al 1445. Alfons seria nomenat cavaller de l’orde del Toison d’Or mentre que Felip hauria de rebre l’ordre aragonesa de la Estola i la Jarra. El cavaller Gilbert de Lannoy va viatjar a Aragó per portar el collar del Toison i els capítols d’eixa ordre. La seua aplegada està datada el 13 de novembre de 1446. Tot i ser portador del collar, la tradició exigia que la ordre calia imposar-la personalment i Alfons no podia desplaçar-se fins a Borgonya. Per això Francesc Daviu i Garcia Muntanyes foren escollits com emissaris aragonesos per portar el collar de Estola i la Jarra alhora que rebien la imposició del collar representant al rei.

L’experiència de Daviu en afers d’ambaixador foren essencials per designar-lo en aquesta missió. Fou premiat pels seus servicis i obtingué el ofici de alcayt de Concentaina. Durant els anys cinquanta va romandre en la cort napolitana, on també acudiria el seu fill Jaume Daviu.

El llinatge d’els Despuig va ser un dels més importants de Xàtiva junt als Borja i Bellvís. Al menys, des de mitjan segle XIV està documentada la seua presència a la ciutat, on ocuparen durant el segle XV quasi tots els càrrecs municipals, fonamentalment el de batle. Ausiàs Despuig fou fill de Bernat Despuig, batle de Xàtiva (1452-1462) i nebot de Lluís Despuig, mestre de l’Orde de Montesa (1453-1482) i virrei de València. Estudià en la Universitat de Bolònia, igual que Roderic de Borja i Lluís Joan del Milà i Borja. Mantingué estretes relacions amb la cort napolitana del rei Alfons el Magnànim i amb Alfons de Borja, futur papa Calixt III. En 1458, als 35 anys, fou nomenat arquebisbe de Monreale, en Sicília. En 1462 actuà com a testimoni, en Madrid, en la concòrdia entre les corones d’Aragó i Castella. En 1473, el papa Sixt IV el nomenà cardenal del títol de Santa Sabina i l’envià com a legat papal davant l’emperador Frederic III d’Alemanya i la Dieta de Frankfurt. Fou governador de Roma i, fins a la seua mort, un dels col•laboradors més íntims de Roderic de Borja, vicecanceller de l’Església, i, anys més tard, papa Alexandre VI. Morí en 1483, a l’edat de 60 anys. Les seues despulles mortals reposen a la Basílica de Santa Sabina de Roma, a la paret lateral de la nau esquerra, junt al presbiteri, en un elegant i senzill sepulcre de marbre blanc, amb una inscripció que comença amb les paraules: “A Ausiàs, el valencià, el xativenc, cardenal de Monreale, de la noble família dels Despuig, de santa vida…”.

Els Despuig foren uns dels llinatges més il·lustres de Xàtiva: Lluís Despuig va ser fill de Bernat Despuig, batle de Xàtiva i ambaixador del rei Martí I l'Humà davant el papa; Ausiàs Despuig, nebot de Lluís, fou arquebisbe de Montreal, a Sicília (1458-1483), i cardenal, i un altre nebot, anomenat també Bernat Despuig, va ser, com ell, mestre de l'Orde militar de Montesa. Serví el rei Alfons V el Magnànim (1396-1458), intervenint valerosament en la conquesta de Nàpols (1442), que passà a formar part aleshores de la Corona d'Aragó. Persona de la seua confiança, prudent i hàbil negociador, fou ambaixador del Magnànim a Castella, repúbliques italianes i en la cort dels papes Nicolau V i del xativí Calixt III, i, amb rei Joan II, embaixador en França i en la cort del papa Sixt IV. Membre de l'Orde militar de Montesa, fou nomenat Mestre d'ella en 1453, institució que dirigí durant 29 anys, fins a la seua mort (1482). Seguint la tradició d'estreta relació i fidelitat entre l'Orde i la monarquia aragonesa, Lluís Despuig recolçà incondicionalment el rei Joan II durant la guerra civil que assolà Catalunya (1462-1472), on novament es distingí com un excel·lente militar. El seu valor i inteligència en la guerra, la lleialtat amb la monarquia, la experiència i prudència en la política, i la seua integritat humana feren d'ell una persona de gran reputació i crèdit, estimada i respectada per monarques i papes. El rei Joan II el premià nomenant-lo virrei i capità general del regne de València (1472-1478). Cultivà i protegí la poesia. I el seu nom anirà per sempre unit a la història de la impremta espanyola, doncs, sent virrei de València, convocà un certamen poètic (1474) en honor de la Verge, poesies que que després foren impreses, convertint-se en la primera obra literària impresa en Espanya: Les trobes en lahors de la Verge Maria (València: Lambert Palmart, 1474). Xàtiva queda unida a aquest incunable espanyol, no sols en la figura de Lluís Despuig, sinó també en la de altres tres xativins, que participaren en el certamen, d'un total de quaranta: el famós metge Lluís Alcanyís; Pere Alcanyís, també metge, i Joan del Bosch, ciutadà de Xàtiva.

Aquest filàntrop i benefactor del patrimoni local va nàixer el 10 de desembre de 1827 i morí el 14 de febrer de 1890, deixant tots els seus bens per a l'ajuda dels necessitats i engradiment de Xàtiva. Així, protegí l’Escola Nocturna d’Adults, fundada per l’abat José Pla, i la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat. Contribuí a la construcció de l’actual cúpula de la Seu (enfonsada l’anterior en 1884), la nau lateral de la Col·legiata, balaustrades de bronze del prebisteri, àbsid i cor (destruïdes durant la Guerra Civil), capella del cementeri, eixample de la Glorieta i monuments al papa Calixt III (existent a la plaça homònima, també destruït en la contesa) i a Josep de Ribera (plaça de l’Espanyoleto). El seu record permaneix entre nosaltres des del monument que fou construït a la seua memòria, existent a la Glorieta anomenada de José Espejo.

Va nàixer a Xàtiva el 19 de juny de 1852 al número 1 del carrer Sant Vicent. Estudià dibuix a l’Escola de Belles Arts de València, i en 1871 va accedir a l’Escola d’Arquitectura de Madrid, obtenint el títol en 1875. La seua trajectòria professional la va començar al costat de Francisco Jareño, treballant a les obres de la Biblioteca i Museu nacionals. En 1881 va ser nomenat arquitecte de l’Ajuntament de València. Obres seues a Xàtiva són la finalització de la Col•legiata, de la qual va ser l’últim director de la fàbrica, entre 1903 i 1922; la capella del cementeri municipal —començada per fra Vicent Cuenca y Pardo, encara que modificant substancialment el projecte inicial— i el sepulcre de José Espejo, i els pedestals dels monuments dedicats al pintor Josep de Ribera i al papa Calixt III. És autor, així mateix, de l’Escorxador Municipal i Teatre Russafa, en València; l’Hospital d’Alginet, i plans d’eixample de València i Gandia. Va ser acadèmic i consiliari de la Reial Academia de Belles Arts de Sant Carles de València. Va morir el 31 de decembre de 1926.

Desconeguem les dades de naixement i mort d'aquest metge. L'erudit i bibliògraf Nicolás Antonio, en la seua obra Biblioteca Hispana (1672-1696), ens diu que va nàixer a la nostra ciutat. Estudià medicina a la Universitat d'Alcalá de Henares, on exercí la docència fins a 1543. Posteriorment fou metge de cambra del rei Joan III de Portugal i professor en la Universitat de Coimbra. Després de viatjar per Europa, fixà finalment la seua residència a Sevilla, on obtingué la primera càtedra de Medicina, obtenint una gran reputació professional. Allí, després de moltes relectures i correccions publicà dues obres: Libro de las enfermedades contagiosas i Tractado de la nieve y del uso della, obres de cotitzada raresa. Cal assenyalar en els seus escrits una gran prudència, capacitat d'observació, independència de criteri (front al costum de sagnar un malalt, la pràctica de subministrar-li abundant i bon menjar) i suggestiu sentit de l'humor (front al remei d'ungüents per evitar la pesta, la pràctica de fugir ''y no muy cerca, sino lexos''). Són de gran interés en les seues obres les nombroses anècdotes i observacions tretes de la seua pròpia experiència.

Va nàixer el 23 de gener de 1866, fill d’una modesta família de llauradors amb cinc fills. La seua mare va morir quan ell era menut, fet pel qual va estar criat en casa de la seua germana major. En 1886, amb 20 anys, marxà a Barcelona, molt possiblement a la recerca de les oportunitats laborals generades al calor de l’Exposició Universal de 1888 (en un moment de profunda recessió econòmica de la nostra ciutat). A Barcelona realitzà el servei militar, destinat com a ordenança en casa del marqués d’Alella. Aquest, quan es llicencià a l’exèrcit, el recomanà per treballar a l’Ajuntament de Barcelona, on realitzà diferents treballs subalterns al Palau Reial de la Ciutadella —hui seu del Parlament—, del qual va ser posteriorment conserge (1899), conservador (1901) i, quan en ell es va crear el Museu d’Art i Arqueologia, primer conservador d’aquest museu (1903). La figura d’Emili Gandia està lligada fonamentalment a les tasques d’excavació de la ciutat grecoromana d’Empúries entre 1908 1 1937, que detallà de manera acurada, raonada i precisa als seus Diaris d’excavació, la obra magna escrita d’Emili Gandia. En aquestes campanyes d’excavació portà la responsabilitat directa i la direcció efectiva dels treballs de camp —amb el quadern en una mà i la paleta a l’altra—, sota la direcció primer de Josep Puig i Cadafalch i, més tard, de Pere Bosch Gimpera. Al llarg del primer terç del segle xx, se li encarregaren nombroses missions arqueològiques i treballs relacionats amb el patrimoni cultural de Catalunya, entre les quals cal destacar les campanyes de recuperació de les pintures romàniques del Pirineu (1919-19213), amb l’arrencament i trasllat al Museu de Barcelona de les pintures murals (Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí…); així com la seua participació en la instal·lació i adequació del Museu d’Art de Catalunya i del Museu d’Arqueologia de Catalunya. L’any 1928 participà activament en la creació del Servei d’Investigacions Arqueològiques de la Diputació de València, motiu pel qual fou nomenat conservador honorari del Museu de Prehistòria de València. Va ser un personatge molt important en el naixement de l’arqueologia i museologia catalanes —per la magnitud de la seua tasca realitzada i per la incorporació de pautes de modernitat de treball que han perdurat molts anys—, però la importància dels seus col·laboradors (Puig i Cadafalch, Folch i Torres, Bosch Gimpera, Almagro, etc.), la seua procedència i condició social i la seua formació autodidacta —sense titulació universitària— van ser circumstàncies que minimitzaren la importància de la seua obra dins el context cultural de Catalunya al primer terç del segle xx. Des de Catalunya, l’Associació Memorial Emili Gandia està lluitant per reivindicar la figura d’aquest xativí —tan desconegut a la nostra ciutat—, infatigable treballador, metòdic i autodidacta. Recentment, la importància de la seua obra ha estat posada de relleu amb la publicació col·lectiva Emili Gandia i la conservació del patrimoni cultural a la Catalunya del començament del segle xx.

Aquest insigne artista xativí va nàixer el 1848. Va realitzar els seus estudis en l'Acadèmia de Sant Carles de València. Tota la seua vida va estar presidida per l’esforç per destacar al món de la pintura. No obstant això, a pesar que va tenir moltes mencions honorífiques en diferents exposicions (València, 1867, 1883 i 1889; Saragossa, 1868 i 1908; Ciudad Rodrigo, 1900; Granada, 1902; Madrid, 1889, 1902, 1904, 1906, 1908 i 1913; etc.), no va ser la pintura el gènere que li va permetre el seu manteniment, sinó el món editorial, en el qual va treballar quaranta anys. En 1978 va entrar a formar part de la prestigiosa editorial Montaner i Simón (Barcelona). En ella va il·lustrar, entre altres, la Historia de España, de Modesto Lafuente, la Historia general de América, de Pi i Margall, i el setmanari La Ilustración Artística. Posteriorment va treballar a l'editorial Espasa i Compañía, i en ella il·lustrà Los dioses de Grecia y Roma, El Mundo Ilustrado, Gil Blas de Santillana, Cristóbal Colón, la Sagrada Biblia, La vida de San José, la Historia general de Méjico, etc. En 1906 va ser nomenat conservador de l'església magistral d'Alcalá de Henares, on va estar tres anys. I va finalitzar la seua vida professional a l'Escola Nacional d'Arts Gràfiques, d'on va ser professor de Dibuix litogràfic i Gravat fins a la seua mort, ocorreguda en 1920. Compta Ventura Pascual i Beltrán (Játiva biográfica, 1931, t. 3, p. 85) que entre les seues notes personals es va trobar una còpia manuscrita de la real ordre de 12 de maig de 1919, per la qual es nomenava la Junta de Patronat del Museu de Belles Arts de la nostra ciutat. El Museu de l’Almodí allotja entre els seus fons dues obres d'aquest insigne artista.

Inicià la seua carrera empresarial des de baix, com a botones del Cercle Mercantil. Durant el servei militar a Madrid va entrar en contacte amb el capità Ezequiel Selgas, membre d'una família influent i adinerada que tenia a Xàtiva diversos negocis i una residència enjardinada que coneixem com «el Palasiet». Francisco passaria a ser el xofer de donya María Marín de Selgas, la mare del capità Ezequiel, la qual residia al Palasiet. La confiança de la família Selgas en l’empleat permeté que Francisco Gozalbes es convertira en el seu representat al front dels negocis que tenien en la ciutat, com per exemple l’Hotel Espanyoleto i el Garatge Alameda. Aquest edificis es troben precisament en l'Avinguda de Selgas, situada en l'Albereda, entre la Font del Lleó i la plaça de Bous. A l’ombra dels Selgas, Francisco va poder formar la seua fortuna personal i va realitzar en diverses ocasions gestos de mecenatge envers la seua ciutat. Així, va contribuir en la construcció del parc de Selgas-Marín i pràcticament finançà la meitat del col·legi públic Gozalbes - Vera. Les obres del primer col·legi es dugueren a terme durant 1963-1964; però el benefactor no arribaria a assistir a la inauguració perquè va morir en aquell any. El centre escolar du el seu cognom i el de la dona, Milagros Vera. El carrer peatonal que hi ha junt al col·legi i que connecta el jardí de Selgas amb el carrer de l'Acadèmic Maravall també rep el nom de Francisco Gozalbes en homentge al seu nom.

Ibn ‘At al-Satibí, Abu ‘Umar (1148-1212). Les fonts bibliogràfiques ens donen a conéixer una extensa llista de mestres amb els quals va aprendre, prova de la dedicació i talla intel•lectual d'Ibn ‘At. Va estudiar, entre altres, amb son pare, Abu Muhammad ibn ‘At, alfaquí, cadi i membre del consell consultiu de la ciutat, i amb Abu Bakr ibn Mugawir (1108-1191), tradicionista i expert en literatura, llengua i poesia àrabs. Va emprendre viatge a Orient (Alexandria, La Meca, Damasc, Mossul) per a complir amb el precepte alcorànic de pelegrinatge, i, junt amb el deure religiós, aprendre dels savis orientals, ampliant així els seus coneixements. La seua saviesa el convertí en una persona respectada i venerada, i així ho reflecteixen les fonts documentals de l'època quan diuen que era l'orgull de la ciutat de Xàtiva. Nombrosos foren els seus deixebles. Els seus biògrafs parlen d'ell com un dels tradicionistes més importants en la transmissió d'hadits (tradicions profètiques), memoritzador, coneixedor de les belles arts i estimat pels emirs almohades, que li tingueren gran consideració i van escoltar sempre el seu consell. Els seus biògrafs destaquen d'ell la seua extraordinària capacitat memorística i ser eix fonamental del floriment del moviment ascètic a la Xàtiva del segle XII. La seua vida —presidida per l'honradesa, altruisme, extrema pietat i austeritat— va culminar amb la seua participació a la batalla de Las Navas de Tolosa, convertint-se en màrtir en morir lluitant contra els regnes cristians el 16 de juliol de 1212 en eixa cèlebre contesa, símbol de la caiguda del poder almohade en al-Àndalus.

Ibn al-Yannan, Abu l-Walid (1219-1276). Xàtiva, ciutat de gran tradició en l'estudi de les ciències islàmiques, va ser també bressol de poetes: Ibn al-Yannan va nàixer en el si d'una aristocràtica família, en la qual, a més de cultivadors d'aquest gènere literari, van sobreeixir secretaris i cancellers. Es desconeixen dades sobre la seua estada a la nostra ciutat. Molt probablement abandonaria Xàtiva, com altres conciutadans, quan el rei Jaume I la va conquerir en 1244. A través dels seus biògrafs sabem que va residir a Alep, El Caire i Damasc. Persona versada en tot tipus de ciències, va destacar en la gramàtica, sent, així mateix, un excel•lent i famós poeta, renovador de la poesia amorosa. La seua instrucció i bon caràcter li va donar tal fama que el sobirà sirià al-Nasir el va cridar a la seua cort. Va donar classes a la madrasa de Damasc i tingué relació amb els més importants intel•lectuals de l'època.

Ibn Firruh al-Ru'ayni al-Satibí, Abu l-Qasim (1142-1194). Va rebre la seua primera formació a la nostra ciutat, on aprengué lectures alcoràniques de son pare, Abu ‘Abd Allah, i el seu oncle Abu Yafar. Més tard es va traslladar a València, on va estudiar dret. Viatjà a Orient per acomplir amb el precepte alcorànic de pelegrinatge, i va ampliar els seus coneixements a Alexandria. Es va establir a El Caire, on ensenyà ciències religioses. Considerat un dels lectors de l'Alcorà (almocrí) més importants del seu temps, va ser també important alfaquí (definidor del dret canònic islàmic) i gran coneixedor de la llengua àrab. La seua prodigiosa memòria li va permetre aprendre diverses obres especialitzades en comentaris de l'Alcorà. Entre les que va escriure destaca Hirz al-amani, poema didàctic, adaptació d'alguns capítols de l'Alcorà, poema conegut com al-Satibiyya (que significa “la xativina”, o també “obra d'al-Satibí”), objecte de nombroses còpies i comentaris, i considerat uno dels principals textos sobre lectures alcoràniques. Abu l-Qasim ibn Firruh és l'imam al-Satibí, que figura en milions d'exemplars de l'Alcorà. Per la seua formació, escrits, docència i forma de vida austera i piadosa aconseguí una aurèola de santedat. La seua tomba, a El Caire, considerada font de protecció divina, continua sent punt de pelegrinatge.

Ibn Mufawwiz al-Satibí, Abu Bakr Muhammad (1070/1071-1111). Va pertànyer a una destacada família en la qual destacaren molts dels seus membres en l'estudi de les ciències i jurisprudència islàmiques. Expert en tradicions profètiques, es va dintingir també en el coneixement de la llengua, literatura i poesia àrab, tenint entre els seus mestres al seu oncle Abu l-Hasan Tahir ibn Mufawwiz i a al-Sadafi, destacats personatges de la ciutat, i, entre els seus amics, a Ibn Jafaya, el gran poeta d'Alzira (1059-1139). Tal va ser el prestigi que va aconseguir que impartí docència a la mesquita de Còrdova. Entre les seues obres cal esmentar un opuscle en resposta a un escrit del gran polígraf cordovés Ibn Hazm, que escriguera a la nostra ciutat El collar de la coloma, obra zenit de la poesia andalusí.

Ibn Mugawir al-Satibí, Abu Bakr (1108-1191) Els Mugawir foren una família establida a la nostra ciutat en el segle XI, destacada per la religiositat de molts dels seus membres. Abu Bakr va tindre per mestres, entre altres, a son pare —Muhammad ibn Mugawir, il•lustre alfaquí, estudiós de tradicions profètiques i literatura— i a al-Sadafi, un dels més prestigiosos savis de l'època. Igual que altres integrants de la seua família, va destacar en el coneixement de la jurisprudència islàmica, arribant a ser secretari de cancelleria d'emirs i governadors, sent proverbial l'alta consideració que va obtindre entre ells. Els seus biògrafs el consideren un prestigiós literat, destacant la seua obra poètica, de la qual sols conservem uns pocs poemes, recopilats per antòlegs medievals i publicats per Teófilo Gallega Ortega en la seua obra Poetas árabes de Xàtiva (1996).

Ibn Suraqa al-Satibí, Muhammad (1196-1264). Va viure la seua joventut durant la decadència del poder almohade, produïda per la desfeta de Las Navas de Tolosa (1212), que va generar l'aparició de taifes en permanent inestabilitat. Ja abans de la conquesta de Xàtiva per Jaume I (1244) va anar a Orient, igual que el seu compatriota Ibn Yannan, buscant una major formació en tradicions profètiques. Va estudiar a Bagdad, Alep i El Caire, on va impartir docència fins a la seua mort (1264). Les fonts biogràfiques el descriuen com un dels imams més cèlebres de la seua època pels seus grans coneixements de ciència religiosa i per la seua noblesa de caràcter. Va escriure nombroses obres sobre jurisprudència i ciències islàmiques sent també un estimat poeta sufí.

Ibn Yubayr al-Kinani al-Satibí, Abu l-Husayn (1145-1217). Va nàixer el primer dia de setembre de 1145 en el si d'una família de clara ascendència àrab, els Kinana. Algunes fonts afirmen que va nàixer a València, però Teófilo Gallega (Poetas árabes de Xàtiva, 1996; Enciclopedia de la cultura islámica, 2009), arabista de reconegut prestigi, s'inclina més pel seu naixement a la nostra ciutat. En ella es va establir son pare, que era notari, i en ella va passar Ibn Yubayr la seua infantesa i joventut, i va rebre la seua primera instrucció. Desconeixem quan abandonà Xàtiva. El seu millor biògraf, al-Marrakusi, ens diu que es va establir a Jaén i, més tard, a Granada. Va realitzar estudis de llengua àrab i prompte va destacar pels seus coneixements de jurisprudència, tradicions islàmiques i, sobretot, el seu talent poètic, la qual cosa li va permetre accedir al càrrec de secretari del governador de Ceuta, fill de l'emir almohade ‘Abd al-Mumin, així com d'altres governadors, a Granada. En 1183 va iniciar, des d'aquesta ciutat, el seu viatge a Orient per acomplir amb el precepte islàmic de pelegrinatge a La Meca, abandonant una prometedora carrera a la cancelleria almohade. Va visitar les ciutats santes de La Meca i Medina, i va anar després a Bagdad, Mossul, Alep i Damasc, ciutats en les quals va ampliar la seua formació i va aprendre de savis, ascetes i sufís. Aquest viatge, de més de dos anys de duració, va ser descrit posteriorment en la seua obra Rihla. Transcorreguts quatre anys, va iniciar el seu segon viatge a Orient (1188-191). Al seu retorn residí a Granada, Màlaga, Fes i Ceuta, ciutats en les quals es va dedicar a l'ensenyament, estenent-se la seua fama ja no sols per la seua saviesa, sinó també per les seues virtuts. En 1205 va morir la seua dona, ‘Atika, infortuni que el predisposà a emprendre el seu tercer i últim viatge a Orient. Després de visitar La Meca es va establir a Alexandria, on es va dedicar fins a la seua mort (1217) a l'ensenyament de les tradicions islàmiques. La historiografia moderna ha enaltit principalment la figura d'Ibn Yubayr per la transcendència de la Rihla, relat —en bella i clara prosa— del seu primer viatge, i una de les principals fonts documentals per al coneixement de l'Orient Mitjà del segle XII, sent també model d'un nou gènere literari que aconseguiria gran desenvolupament. No obstant això, els crítics àrabs medievals van destacar del nostre conciutadà la seua excel•lent obra poètica, hui en bona part extraviada. En ella va criticar la filosofia racionalista d'al-Farabi, Avicenna i Averrois; reflexionà sobre la condició humana, per la pèrdua de valors com la sinceritat i l'amistat i el deteriorament de l'ideal de confraternitat de la comunitat islàmica, i aflorà la seua profunda religiositat i enyorança de la seua terra. Tots els seus biògrafs coincideixen a destacar d'Ibn Yubayr —el xativí, potser, més universal d'època islàmica— la seua saviesa, virtut i talent literari. Va morir a Alexandria el 29 de novembre de 1217 a l'edat de 72 anys.

Vicente Ximeno afirma que va nàixer a València, però en Elogios del ilustrísimo y eruditísimo varón don Honorato Joan (Valencia: Gerónimo Vilagrasa, 1659), compilació d'escrits realitzada per Antonio Joan de Centelles, nebot seu, s'afirma que és natural de Xàtiva; opinió que compartix el propi Viciana. Els seus pares, Gaspar Joan i Elionor Escrivà, pertanyien a la noblesa local xativina, essent el primer, membre de l'aristocràtica família Joan, cognom posteriorment castellanitzat a Juan. Estudià en Lovaina, tenint per mestre a Lluís Vives amb el qual adquirí profunds coneixements de llatí i grec, filosofia, matemàtiques, jurisprudència i història. Aquesta preparació, junt a una gran prudència, exquisita conversa, encertat juí i agradable aspecte el feren digne de l'estima de les persones més cultes i poderoses de l'època. Es dedicà posteriorment a la milícia al servei de Carles V, a qui acompanyà en vàries expedicions, però la seua formació humanística el portà a formar part del grup de consellers de l'emperador. Ajudà en la formació de Felip II, qui el designà en 1554 mestre del seu fill, el príncep Carles. D'edat avançada ingressà en l'estat eclesiàstic, i en 1564 fou nomenat bisbe d'Osma, on morí el dia 30 de juliol de 1566. Les seues despulles mortals resten a la catedral de la ciutat soriana. Coneguem d'ell les obres: Cathecismus, Abecedario vertido al castellano de los vocablos lemosines, Discursos políticos i diverses cartes.

Va nàixer a Sòria el 1901, on va cursar els seus estudis de batxillerat. Prosseguí la seua formació acadèmica a Madrid, ciutat en la qual va estudiar Filosofia i Lletres i en la qual va conéixer i va mantenir amistat amb Dámaso Alonso, Gerardo Diego, Vicente Aleixandre, Pedro Laín Entralgo, etc. Va obtenir per oposició una càtedra d'institut (1928), de Llengua i Literatura, sent les seues primeres destinacions Manresa, Sòria i posteriorment València. Finalitzada la Guerra Civil va ser represaliat pel govern franquista i va estar cessat durant quatre anys. El 1943 es va incorporar a la seua càtedra sent destinat a l'Institut Josep de Ribera de Xàtiva, on va exercir amb entusiasme la docència durant 25 anys. Es va jubilar el 1971 a l'Institut Sorolla de València. De la seua obra escrita cal destacar els seus manuals Gramática española i Historia de la literatura española —reeditats en nombroses ocasions i presents en la majoria dels instituts de batxillerat fins als anys seixanta—, així com gran quantitat d'antologies literàries, perfils costumistes de la vida espanyola, assajos, col•laboracions periodístiques i escrits epistolars amb literats i intel•lectuals de l'època. El seu arxiu personal i professional es troba depositat des de l'any 2003 a la Biblioteca Valenciana. L'empremta de la seua tasca docent a Xàtiva va ser molt intensa per la seua erudició i humanisme, contagiant el seu amor per la literatura a quants van tenir la sort de ser alumnes seus. La nostra biblioteca va ser escenari —a petició de la seua bibliotecària, Lidia Sarthou Vila— en diferents ocasions de les seues conferències amb motiu del Dia del Llibre. I el 2008, un article periodístic seu va ser inclòs en l'antologia literària Xàtiva en la literatura , editada per la Biblioteca Municipal, que compta, entre els fons bibliogràfics de la seua secció local, amb diverses obres seues. Xàtiva honra la seua memòria amb el nom del carrer Catedràtic Ángel Lacalle , que discorre junt a l'institut en el qual va impartir les seues classes.

Va nàixer a Xàtiva en maig de 1566. Estudià Gramàtica, Lògica i Filosofia en la Universitat de València. En 1582 va prendre l'hàbit de dominics en el convent de Llombai, des d'on mantingué contactes epistolars amb intel·lectuals de l'època. Fou autor de refutacions teològiques contra Calví quan sols tenia 22 anys. A petició del cardenal César Baronio fou cridat pel general dels dominics, Jerónimo Xavierre, a la Cúria romana per continuar la seua obra d'història de l'Església —Annales ecclesiasticis—, traslladant-se per tal motiu a Roma en 1601. Allí va contraure íntima amistat amb el docte Isidoro Aliaga, anys després arquebisbe de València. Per encàrrec del papa Clement VIII treballà en la reforma del Missal i el Breviari, fent-se la primera impressió de l'obra en Roma en 1603. En 1605, la Sagrada Congregació de l'Índex li encomanà, junt amb els doctes cardenals Baronio i Belarmino, que corregira els errors dels amanuenses i de la premsa, de la Biblioteca dels Sants Pares que Margarine de la Bigne, teòleg parisenc, havia publicat a París l'any 1589 en nou grans volums, encàrrec que va complir amb rigor i brevetat. En 1608, Isidoro Aliaga va ser nomenat provincial d'Aragó i va nomenar Maluenda vicari provincial seu, motiu pel qual tornà a Espanya. Per novembre del referit any, Aliaga va ser nomenat bisbe d'Albarrasí, i Maluenda es va quedar en el convent de Predicadors de València, en el qual treballà com historiador i professor de Bíblia. En 1610 va haver d'anar a Madrid cridat per Bernardo de Rojas, inquisidor general, cardenal i arquebisbe de Toledo per examinar i confeccionar l'Índex de llibres prohibits, que es va publicar a Madrid l'any 1612. Traslladat Aliaga al arquebisbat de València, el nomenà el seu conseller. En els últims anys de la seua vida inicià una nova versió en hebreu de la Bíblia, obra que no arribà a acabar. La majoria dels seus manuscrits es conserven a la Biblioteca de la Universitat de València. A part de les obres mencionades cal destacar: De Anticristo libri IX (1604), Vida de San Pedro Mártirz (1613), i Comentarios a los capítulos 2 y 3 del Génesis, així com la seua obra manuscrita Descripción de las antigüedades de Xàtiva. Morí als seixanta-tres anys d'edat en maig de 1628.

El gravador Antonio Manchón Quílez nasqué a Xàtiva l'any 1836 i va morir el 1910. Realitzà estudis de dibuix, pintura i gravat a l'Escola de Belles Arts de València, ciutat en la què treballà al taller de Carlos Capuz, amb el qual aprengué a tallar en boix. Amplià estudis a Barcelona, París —on fou deixeble del gravador francés Trichon— i Londres. S'establí, finalment, a Madrid on desenvolupà una intensa activitat com a xilògraf en la dècada dels seixanta i setanta en revistes com El Museo Universal, La Ilustración Republicana, La Ilustración Gallega, La Ilustración de Madrid, La Ilustración Española y Americana i Arte de España. Col·laborà com il.lustrador en gran quantitat de novel.les populars i de costums (La plegaria de una madre, Abelardo y Eloísa, Lucrecia Borgia, La mujer adúltera, Los desheredados, El corazón de un bandido etc.), així com en treballs en auques, vinyetes i orles. Cal destacar, sobre tot, les il·lustracions que realitzà per al Quixot editat en 1868 per Manini en Madrid.

Va nàixer el 12 de juny de 1911. Estudià el batxillerat a la nostra ciutat, i obtingué posteriorment la llicenciatura en Filosofia i Lletres, Dret i Ciències Polítiques i Econòmiques. Són nombrosos els mèrits i càrrecs que aconseguí al llarg de la seua vida. L’enumeració d’alguns d’ells permetrà donar una idea de la seua talla intelectual: catedràtic de Dret Polític i Teoria de la Societat, en la Universitat Complutense (1946-1949); director del Col•legi d’Espanya de la Universitat de París (1949-1954); catedràtic d’Història del Pensament Polític i Social d’Espanya, en la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de la Universitat de Madrid (1955); catedràtic associat de la Universitat de la Sorbona (1969-1971); professor de la Universitat de Minnesota (1978-1981); membre, des de 1963, de la Reial Acadèmia de la Història; president de l’Associació Espanyola de Ciències Històriques (1969-1974); membre de gran quantitat d’organitzacions i col•laborador d’innumerables revistes nacionals i internacionals (Hispanic Society of America, Hispanic Review, Bulletin Hispanique, Cuadernos Hispanoamericanos, Revista de Occidente, Revista de Estudios Políticos…); participant en nombrosos cursos, congressos i conferències de tot el món, i doctor honoris causa de les universitats de Tolosa i Burdeos. És autor, així mateix, de quasi una trentena de llibres i dos centenars d’articles especialitzats en temes medievals i aspectes del pensament dels segles XVI al XX. Cal destacar de manera especial: El concepto de España en la Edad Media (1954), Velázquez y el espíritu de la modernidad (1960), Las Comunidades de Castilla, una primera revolución moderna (1963), El mundo social de La Celestina (1964), Antiguos y modernos (1966), Estado moderno y metalidad social (1972), La cultura del Barroco (1975), Utopía y contrautopía en “El Quijote” (1976), La literatura picaresca desde la historia social (1986), etc. La importància de José Antonio Maravall és tal que l’historiador Miquel Batllori el considerà —per la seua aportació a la història del pensament— com un dels dos grans innovadors, en el segle XX, de la història general d’Espanya, junt a Jaume Vicens Vives, opinió compartida per historiadors de la categoria de John Elliott. El seu interés per la història no fou un desig d’erudició, sinó d’un interés viu de conéixer i comprendre el món mitjantçant la investigació objectiva, però apasionada. Tota la vida professional de Maravall va transcórrer fora de València, però la seua pertinença al seu país d’origen i a la seua ciutat natal no va ser un simple fet anecdòtic, sinó, com ell mateix digué, una “experiència vital”, “element de destí” que conformà la seua personalitat. L’amor a la seua terra sempre va estar present. Així, el 1985, poc abans de morir expressà una de les més belles frases mai dites sobre la nostra ciutat: “Viure a Xàtiva era reviure el mite del centre del món”. Eixe mateix any, va remetre a la nostra Biblioteca Municipal diversos llibres seus per tal que es guardara en ella memòria de la seua obra historiogràfica. Xàtiva recorda i honra la memòria d’aquest humanista modern —de tracte amable i cortés, i incansable activitat investigadora i docent— en el carrer Acadèmic Maravall, que discorre entre la Baixada del Carme i Gonçal Vinyes. (Fotografia de Manuel Escalera, El País, 13/12/2006)

Naix el 22 d'abril de 1761 a la placeta de Sant Miquel, en la casa que hui porta el número 15. Els seus primers estudis els realitzà a Xàtiva. En València aprengué l'art del gravat amb el mestre Monfort a l'Escola de Belles Arts de Sant Carles, d'on fou en 1786 premi d'honor. En 1791 formà part de l’Acadèmia de Sant Ferran de Madrid. Posteriorment fou soci de mèrit i secretari de la Societat Econòmica Matritense i, en 1811, gravador de la Impremta Reial. Moltes són les obres que realitzà com a gravador. Entre les referides a Xàtiva cal mencionar l'Altar Major de la Col·legiata (1819), la Mare de Déu de la Seu (1785), Nostra Senyora de la Consolació (1821) i la Vida i martiri de fr. Jacint Castañeda (1796). De la seua obra com a gravador cal destacar les portades i làmines que il·lustren les diferents edicions dels seus llibres; l'alfabet manual de sordomuts; retrats de gran quantitat de personatges espanyols, conservats a la Secció d'Estampes de la Biblioteca Nacional; làmines de l'Arquitectura, de Palladio (1797); la Biblia, del pare Scío (1791); la col·lecció de vestits de El viajero universal (1797); il·lustracions per a l'obra commemorativa de l'exaltació al tron de Carles IV (1789), etc. Coneixedor de la tècnica d'escriptura abreviada a través de l'obra Stenografia, de Samuel Taylor, l'adaptà a la gramàtica castellana. Així, en 1800 publicà Stenografía o Arte de escribir abreviado, i, en 1803, la seua obra més important, Tachigrafía castellana o Arte de escribir con tanta velocidad como se habla y con la misma claridad que la escritura común. En 1808 publicà Poligrafía o Arte de escribir en cifra de diferentes modos, i, en 1833, ja pòstumament, Taquigrafía de la música o Arte de escribirla sin usar del pentagrama. És també autor de Compendio del año 1806 (1805) i Compendio del año 1807 (1806), considerades les primeres agendes de butxaca publicades a Espanya. Fou persona de gran erudició en llengua llatina i de coneixements d'anglés, italià i francés. Les seues inquietuts literàries el portaren a escriure algunes obres dramàtiques com El día dos de mayo en Madrid (1813), La Constitución vindicada (1813), El mayor chasco de los afrancesados (1814), El hipócrita pancista (1820), etc.; de especial interés és la primera d'elles pel seu valor documental, ja que fou testimoni directe dels fets. La capacitat d'invenció i enginy de Martí tingué també expressió en la millora de la pluma-font o estilogràfica, dissenyada a l'objecte de millorar el sistema taquigràfic i aconseguir major velocitat, invent que seria difós en 1835 pels fabricants anglesos Schaeffer i Parker. [img_assist|nid=114|title=|desc=|link=none|align=center|width=450|height=300] Els escrits i testimonis que coneixem d'ell ens mostren una persona polifacètica i emprenedora; home de mitjana estatura, més bé prim, de mirada vivaç, inteligent, incansable en el treball i afable amb els alumnes de la seua Escola de Taquigrafia a Madrid. Amb poca salut, marxà per prescripció mèdica a Lisboa per prendre els banys a Caldes de la Reina. El 8 de juliol de 1827 morí en la capital lisboeta, on resten il·localitzades les despulles d'aquest xativí, gravador, escriptor i fundador de la taquigrafia hispana. En la seua casa nadiua una làpida commemorativa ens recorda la seua memòria amb aquestes paraules: EN ESTA CASA NACIÓ, EL DÍA 22 DE ABRIL DE 1761, EL ILUSTRE PATRICIO D. FRANCISCO DE P. MARTÍ Y MORA, INVENTOR DE LA TA- QUIGRAFÍA ESPAÑOLA Y DE LA PLUMA ESTI- LOGRÁFICA. SUS DISCÍPULOS, EN PRUEBA DE RECONO- CIMIENTO Y VENERACIÓN, AL CUMPLIRSE EL PRIMER CENTENARIO DE SU FALLECIMIENTO. 8 DE JULIO DE 1927

Benefactor de l'ensenyament en la ciutat, nét de l'impressor Blai Bellver i nebot de Blai Silví Bellver. En 1906 va contraure matrimoni amb Amparo Acuña, sense que la parella deixara descendència. Enrique treballava a la papereria/impremta familiar del carrer Vallés, la qual va arribar a dirigir al final de la seua vida, ja que morí prematurament en 1923. L'impressor deixava els béns en usdefruit (els tres immobles del carrer Vallés) a la seua dona. El testament ordenava que en morir ella les possessions eixiren a la venda, i amb els diners, es construira un col·legi públic que tingués el seu nom. Amparo va morir en 1937. En acabar la guerra els marmessors iniciaren les gestions per tal d'acomplir la voluntat expressada en el llegat. D'aquesta manera, el mecenatge pòstum d'Enrique Martínez Bellver va fer possible la construcció del col·legi públic Martínez Bellver. Amb els fons obtinguts de l'herència l'Ajuntament va comprar un hort clos de més de 13000 m2 al carrer dels Caputxins. A més de la construcció del centre escolar, una franja del solar va permetre gaudir d'un carrer nou de més de 12 metres d'ample que s'anomenà de Ventura Pascual. En 1959 s'iniciaren els treballs previs a càrrec de l'arquitecte Javier Goerlich Lleó. En 1961 començaren les obres que es dugueren a terme en un any. Fou inaugurat en 1962. Constava de dues seccions separades per sexes, amb cinc unitats per a les xiquetes i cinc per als xiquets. En 1963 es va afegir un menjador escolar en l'extrem meridional del patí masculí.

Va nàixer en 1432, fill de Joan del Milà i Caterina Borja, germana d’Alfons de Borja, futur papa Calixt III. Els Milà, igual que els Borja, van ser una família de ciutadans documentada en Xàtiva, al menys, des del segle XIV. A mitjan segle XV apareixen ja com a cavallers, ocupant càrrecs a la ciutat i a l’entorn d’Alfons el Magnànim i Alfons de Borja. És així com les rendes eclesiàstiques i la influència política seran la base del seu ascens social, igual que els seus parents Borja. En 1447, als 15 anys, fou nomenat canonge de la Col•legiata de Xàtiva, i en 1450, degà. En 1455 fou designat bisbe de Sogorb-Albarrasí pel seu oncle, el nou papa Calixt III. Eixe mateix any estava ja a Roma, i poc després era enviat per aquest a Bolònia, on estudià Dret junt al seu cosí germà Roderic, futur papa Alexandre VI. El 1456 fou nomenat cardenal amb el títol dels Quatre Sants Coronats, el mateix que havia dut el propi papa. Quan morí Calixt III (1458), tornà a la seua diòcesi de Sogorb. I més tard, el nou pontífex, Pius II, el traslladà al bisbat de Lleida. Fou proverbial la riquesa del cardenal Milà, fet que li va permetre comprar, en 1471, la baronia d’Albaida, que el rei Joan II elevà poc després a condat. De les seues relacions amb Angelina Ram, tingué diversos fills, un dels quals, Jaume del Milà, casà amb Elionor d’Aragó, iniciant així la línia dels Milà d’Aragó, condes d’Albaida en un primer moment i, més tard, ducs. Morí el 1507 (1510 segons altres fonts) al seu senyoriu de Bèlgida i fou soterrat al monestir dominic de Santa Anna d’Albaida.

No sabem amb certesa si va nàixer a la nostra ciutat o a València; tampoc la data exacta de naixement, al voltant de 1500. Però sí és segura la seua ascendència xativina: el seu avi, Joan del Milà, casà amb Isabel Lucrècia Llanzol i Borja, neboda d'Alexandre VI. Va pertànyer al grup d'artistes protegits de la cort de Germana de Foix, virreina de València, i Ferran d'Aragó, duc de Calàbria, en l'època de major esplendor econòmic i cultural de València: el primer terç del segle XVI. Amb gràcia i enginy ens descriu els costums i jocs de les festes d'aquesta cort en les seues dues obres literàries: El cortesano i Libro de motes de damas y caballeros, intitulado El juego de mandar (1530). Tant insigne instrumentista com compositor, escrigué també l'obra Libro de música de vihuela de mano, intitulado El Maestro, composta de fantasies, pavanes, nadales i sonets amb acompanyament vocal i viola de mà (instrument de gran consideració dins l'alta societat de l'època). Amb gran mestria i art, la polifonia arriba a la màxima expressió, i el contrapunt a la seua plenitut: les veus manquen de tons dominants, i les melodies i acords oscil·len, flexibles i lliures, al voltant d'una nota central.

Va nàixer a Montealegre del Castillo (Albacete) el dia 23 de juny de 1828, fill del veterinari Luis Morcillo. En 1846 va ingressar a l'Escola Veterinària de Madrid, on va obtenir en 1851 el títol de veterinari de primera classe, sent l'alumne més brillant i amb millor expedient acadèmic de l'escola madrilenya (excel•lent en totes les assignatures de la carrera). En 1852 es va traslladar a Xàtiva, on va desenrotllar íntegrament la seua activitat professional (subdelegat de Veterinària i primer Inspector de Carns i Peixos) fins a la seua mort, el 12 de novembre de 1908, als 81 anys. La importància de Morcillo y Olalla —per la qual ha quedat incorporat al patrimoni de la cultura mundial— es fonamenta en ser el primer investigador del món que va implantar sobre bases científiques la vigilància sanitària dels aliments amb destinació al consum humà per mitjà de la inspecció veterinària. A més del seu càrrec de «veedor de carnes y pescados», va exercir així mateix una gran activitat medicoquirúrgica i va practicar el ferrat amb el virtuosisme de qui, com ell, dominava aquest art des de la seua infantesa. El seu enorme treball d'investigació el va desenvolupar a la nostra ciutat, sent el perfecte exemple del científic espanyol laboriós i autodidacta. Entre les seues obres, d'obligada referència durant molts anys, cal destacar: Guía del veterinario inspector, o sea, policía sanitaria veterinaria aplicada a las casas-matadero (1858), amb diverses edicions, ampliades (la Biblioteca Municipal compta amb un exemplar de la 3.ª ed., impresa per Blai Bellver en 1882), i (1902). A més de les seues obres sobre higiene i inspecció dels aliments, Morcillo y Olalla va investigar i escriure 4000 folis sobre zootècnia dedicats als cavalls, centre de la seua activitat clínica veterinària(Hipografía 1899), en la qual va ser considerat màxim especialista en la matèria. Altres aspectes seus d'interés van ser: la seua faceta de bibliòfil, doncs va tenir una magnífica biblioteca d'alta erudició, que li va permetre escriure des de Xàtiva la seua Bibliografía veterinaria española; la seua activitat com a publicista, col•laborador en totes les revistes professionals que es publicaven a Espanya; i el seu interés associatiu, membre de totes les societats i acadèmies que es van fundar a Espanya i d'algunes estrangeres (medalla d'or de l'Acadèmia Central de Veterinària Espanyola i medalla Bouley de la Societat de Medicina Veterinària Pràctica de París) i president d'Honor del Col•legi Oficial de Veterinaris de València (1903) i de la Primera Assemblea Nacional Veterinària (1904). Amb motiu del centenari del seu naixement (1928), els veterinaris espanyols li van oferir un merescut i sentit homenatge pòstum, actes que es van celebrar el dia 8 de desembre de 1929. En el matí d'aquest dia va ser col•locada una làpida commemorativa en la façana de l'Escorxador Municipal amb la llegenda següent: «Los veterinarios españoles a don Juan Morcillo y Olalla, creador del Servicio de Inspección de Carnes. Con él dio porvenir a su clase, garantía a la salud pública y nombre a la sa patria». Per la vesprada es va realitzar a l'Ajuntament una sessió apologètica al seu honor, en la qual es va sol•licitar per a ell el seu nomenament com a fill adoptiu de la ciutat i la retolació d'un carrer amb el seu nom, petició novament formulada pel món veterinari en 2008, en complir-se el primer centenari de la seua mort, per tal de reivindicar la figura d'un dels científics més insignes de la segona meitat del segle XIX a Espanya, xativí d'adopció.

Va nàixer el 21 de març de 1873. Estudià batxillerat al col•legi dels jesuïtes de València, ciutat on obtingué posteriorment el títol de mestre, professió que exercí al llarg de la seua vida. La seua vessant biogràfica de major interés per als xativins és la d’estudiós i divulgador de temes locals —a l’igual que els seus coetanis Carlos Sarthou, Gonzalo Viñes o José Chocomeli—, encara que va tenir també altres centres d’interés com la poesia i l’ús del valencià (fou premiat als Jocs Florals de lo Rat Penat de 1906 i 1908). La seua obra està marcada per un fort compromís religiós, paral•lel al de Viñes, amb el qual col•laborà, al setmanari El Obrero Setabense. Semanario de Propaganda Católico-Social. Als anys vint entrà en contacte amb el grup d’historiadors de València i començà a publicar en diferents revistes. Fou director del Centre de Cultura Valenciana —del qual va ser també bibliotecari—, destacat impulsor del Centre d’Estudis Borjans —tema en el què mostrà una gran predilecció— i membre de la Institución de Estudios Setabenses. Entre la seua obra historiogràfica cal assenyalar nombrosos articles en publicacions com el Boletín de la Real Academia de la Historia, Archivo de Arte Valenciano, Anales del Centro de Cultura Valenciana, Saitabi, El Obrero Setabense, Játiva Libro de Feria, etc. Entre els seus estudis monogràfics cal destacar: El valenciano en la escuela y en la vida social (1918), < em>El turista en Játiva (1921), Curiosidades setabenses (1924-1925), El inventor de la taquigrafía española y de la pluma estilográfica, Francisco de Paula Martí. Su vida y su obra (1926) i, sobre tot, la seua obra cabdalJátiva biográfica (1931). Cal recordar a Ventura Pascual com una persona modesta i de gran erudició, al qual la historiografia local li deu molt. Xàtiva té dedicada a la seua memòria el carrer on s’emplacen les vivendes de Sant Feliu, davant del Col•legi Martínez Bellver.

D'origen judeoconvers, estudià medicina en la Universitat de Lleida. Exercí amb prestigi en València, arribant a ser examinador de metges i professor de cirurgia. Fou metge de Roderic de Borja, al que acompanyà a Roma, igual que Gaspar de Torrella (1452-1520), quan fou designat papa, lliurant-se, així, de la repressió que patiren els conversos d'origen judeu a començaments del segle XVI -com Lluís Alcanyís. Publicà dues obres: Aggregator sententiarum doctorum omnium de preservatione et curatione pestilentiae (Roma, 1499), sobre l’epidèmia (tifus) que assolà Roma en 1493, interpretant-la en termes astrològics. Major importància tingué l'altra: De morbo foedo et occulto his temporibus affligente (1500), considerada una de les principals fonts i més precises descripcions de la malaltia de la sífilis. L'edició original, un quadern en quart, està impresa en caracters gòtics, 44 pàgines en vint-i-dos capítols, precedits d'una introducció i un breu discurs dirigit a Alexandre VI. Morí a la Ciutat Eterna en 1503.

Naixqué a Xàtiva en 1692. Inicià la seua formació musical a la Col•legiata de la mà del mestre de capella Francisco Zacarías Juan. Marxà a Roma en 1721, on estudià amb Girolamo Michelangelo Chiti, mestre de capella de l'església de Sant Joan de Letran. En 1727 passà a ser mestre de capella de Santa Maria in Trastevere, i en 1728 passà a ser-ho de la Col•legiata de la nostra ciutat, fins a la seua mort, en 1756. La seua tasca a Xàtiva va estar molt lligada a refer la capella de música de la Seu —molt debilitada per les conseqüències de la Guerra de Successió—, així com a la composició musical. L'arxiu de la Col•legiata conserva un motet (O vere Deus), rogativa en record del terratrèmol que assolà la ciutat en 1748. A Roma es conserven nombroses obres seues d'estil galant i festiu.

Desconeguem la data de naixement. Sabem que va estudiar en la Universitat de València, ampliant estudis després en Sevilla i Madrid, on va canviar el seu nom, Alfons, per Diego. Va ser escollit per acompanyar els germans García Nodal en l’expedició que en 1618 marxà a l’estret de Magallanes buscant seguretat a les flotes que anaven d’Espanya a Filipines. En aquest viatge reconegué l’estret, denominant isla de Xàtiva a l’actual Tierra de Fuego, canvi imposat per Felip Vé. Descobrí un altre estret, Sant Vicent —hui canal Beagle—, fent una descripció de les seues puntes, donant a una d’elles el nom de Cabo Setabense, i al grup d’illes més meridional del continent americà, Diego Ramírez. Finalitzat el seu viatge va escriure l’obra: Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente y algunas cosas curiosas de navegación (1621), manuscrit existent a la Biblioteca Nacional, que conté observacions sobre marees, corrents, mètodes de navegació, etc. de gran importància en la seua època. Pels seus mèrits fou nomenat pel rei Felip III cosmògraf reial i pilot major de la Casa de Contractació (1620). Es desconeix també la seua data de mort, anterior a 1633.

Va nàixer a Xàtiva el 4 d’abril de 1936, poc abans d’iniciar-se la guerra civil; i va morir a València als 82 anys. Durant la postguerra ingressà molt jove al noviciat dels jesuïtes. Després de fer estudis de Filosofia, Magisteri i Teologia va ser ordenat sacerdot a Torrent en 1968. Realitzà tasques pastorals i docents en diverses institucions de València i com a capellà-obrer va exercir en qualitat de consiliari de comunitats cristianes i fou assessor sindical. Reig fou un sacerdot compromès amb els obrers i els barris. En 1970 va ser processat pel Tribunal de Orden Público per causa d’ajudar a imprimir uns pamflets contra la dictadura. Va tindre una participació activa en l’organització del sindicat CCOO del País Valencià, on la Biblioteca de Ciències Socials (aprox. 3500 volums) rep el seu nom. Va publicar vora una dotzena de llibres, especialment assaigs. S’interessà per la figura de l’escriptor Vicent Blasco Ibáñez i especialment per diversos aspectes de l’economia valenciana, com les grans aventures empresarials del segle XX. La Biblioteca de Xàtiva compta amb les obres: Obrers i ciutadans, Blasquisme i moviment obrer (1982), i Feixistes, rojos i capellans (2004). Ramir Reig fou professor d’Història Econòmica de la Universitat de València i membre del Consell Valencià de Cultura. Sempre va mantenir el contacte amb la seua ciutat, on va publicar en diverses ocasions als llibres de fira. Cal destacar el seu article “El desafío setabense” en Játiva en agosto 1968, una magnífica visió sobre la Xàtiva de l’època, il·lustrada amb nombroses fotografies d’Adolfo García, el contingut del qual va irritar l’Ajuntament de la dictadura. Allí deia Ramir Reig: “Xàtiva si es algo o quiere ser algo, debe ser una voluntad común”.

Josep Ribera va nàixer a Xàtiva en 1591, sent batejat el dia 17 de febrer a la parròquia de Santa Tecla, tal com consta a la partida de bateig trobada per Gonçal Viñes, arxiver de la Seu i cronista de la ciutat, desfent un error que el creia nascut l'any 1588. Son pare es deia Simó Ribera, sabater de professió, i sa mare, Margalida Cucó. Són abundants les fonts documentals i bibliogràfiques que ens parlen de molts aspectes de la vida i obra de Ribera, però no tenim cap informació sobre la seua infantesa i joventut, des del dia del seu bateig fins a 1611, moment en el qual ja es troba a Itàlia. Sens dubte, molt prompte mostrà dots excepcionals per al dibuix i la pintura, que en aquella època veuria en tants retaules de les esglésies i convents de Xàtiva, en eixe moment segona ciutat del regne. La prematura mort de sa mare, inclús de sa madrastra, seria el motiu pel qual marxà amb pocs anys a València, on tenia parents, i en ella aprendria l'ofici, potser al taller de Ribalta, el millor pintor del moment. En 1611, amb tan sols 19 anys, Ribera es troba a Itàlia, on ja és un pintor d'alta consideració. No va voler tornar mai més a Espanya, però sempre mostrà orgullós el seu origen, afegint al seu nom, en italià (Jusepe de Ribera o lo Spagnoletto), els gentilicis espanyol, valencià i, en alguna ocasió, xativenc (al quadre l'Adoració dels pastors, ''español, valenciano de la ciudad de Xàtiva''), el que ens mostra clarament l'amor i enyorança cap a la seua terra. Residí primerament a Roma, on entrà en contacte amb la pintura tenebrista de Caravaggio. El seu talent i el prestigi de la seua obra fou tal que ingressà com a membre de l'Acadèmia de Sant Lluc. En 1616 marxà definitivament a Nàpols, capital del virregnat pertanyent en eixe moment a la Corona d'Espanya. En aquesta ciutat, on realitzà quasi tota la seua obra, contragué matrimoni amb Catalina Azzolino, filla d'un acabalat marxant i pintor, amb la qual va tindre almenys cinc fills. Personatge de gran activitat, treballà per a congregacions religioses, nobles i virreis (ducs d'Osuna, Monterrey, Alba), que li dispensaren la seua protecció. La pintura de Ribera és resultat d'un profund interés i estudi de l'Antiguitat i del Renaixement. Amb gran domini del dibuix i austeritat en la composició capta —amb traç vigorós i imatges sòlides, de vegades amb realisme cru— les emocions, els sentiments i els afectes. Aquest interés per l'autenticitat el porta al naturalisme, on, en una concepció iconogràfica innovadora, eleva la gent més pobra i humil del carrer a protagonitzar els seus quadres (sants, filòsofs, profetes), però dotant-los d'inteligència i cordialitat. Ningú com ell ha sabut mostrar les qualitats de la pell, el modelat del rostre i les mans, la decrepitud humana i la representació dels vells. Injustament ha estat tractat per la història de l'art en considerar-lo pintor de la lletgesa —res més lluny de la realitat per a qui conega la seua obra— i l'obscuritat —ignorant d'ella la qualitat de la llum, i el color i la lluminositat, que aniran guanyant terreny a l'inicial tenebrisme. Dos foren bàsicament els temes de la seua producció: la mitologia, conseqüència de la influència de la cultura clàssica, i, sobre tot, la pintura d'exaltació religiosa, expressió del poder de l'Església catòlica de la Contrarreforma en els països mediterranis, i client. D'entre la seua extensa producció cal esmentar obres com: Sant Jeroni (1626), Sant Andreu (1630), la Immaculada Concepció (1635), el Somni de Jacob (1639), el Martiri de sant Felip (1639), l'Adoració dels pastors (1640), la Magdalena penitent (1641), Santa Agnés (1641), El coix (1642), Sant Sebastià (1651), etc. Al Museu de l'Almodí tenim de Ribera l'obra Sant Macià, propietat del Museu del Prado, en depòsit en ell des de 1924. Així mateix, cal destacar la importància de Ribera com a mestre del gravat (Martiri de sant Bartomeu, Silé ebri) i insuperable dibuixant. Amb problemes de salut, dificultats econòmiques i afligit per la seducció de la qual va ser objecte la seua filla Margalida per part del virrei Juan José de Austria, morí el 3 de setembre de l'any 1652. En l'actualitat, l'obra de l'artista xativí més universal està considerada a l'altura de Velázquez, Murillo, Zurbarán o Goya. Xàtiva el recorda amb una escultura de Luis Gilabert (1891) a la plaça de l'Espanyoleto, on es troba també l'ambulatori del mateix nom, i amb l'Institut d'Ensenyament Secundari Josep de Ribera, i amb dos premis institucionals: el nacional de pintura i la biennal de gravat.

Va nàixer a Xàtiva el 12 de setembre de 1843. Inicià la seua tasca docent en l’escola de primera ensenyança de Teulada (Alacant). En 1869 prengué possessió de la plaça de segona mestra de l’Escola Normal Superior de València. Per motius familiars tornà a Xàtiva, on prengué possessió en 1878 d’una plaça d’ensenyament primari. En 1899 fou nomenada professora numerària, per oposició, de l’Escola Normal de València, i en 1900, directora d’aquesta. Publicà diverses obres sobre ensenyament, que van ser premiades i declarades de text per a les escoles normals i de primera ensenyança: Nociones de Higiene privada general para las Escuelas Normales y Superiores de primera enseñanza (1876), Nociones de Higiene privada general, al alcance de los niños, para las escuelas elementales (1876), Nociones de Física, Química e Historia Natural para las Escuelas Normales (1901), Urbanidad para Escuelas Normales, etc. Entre els fets més recordats lligats a la seua tasca com a docent cal destacar l’audiència que tingué amb el monarca Alfons XII a conseqüència de la qual les mestres obtingueren l’equiparació salarial respecte dels mestres. Fou persona discreta, molt volguda per la gent i amant de les arts (practicà la pintura, el dibuix i la poesia). La seua mort, produïda el 24 de juliol de 1922, fou molt sentida, i la ciutat li ho reconegué donant el seu nom al carrer on va nàixer. Al número 4 d’aquest figura una làpida commemorativa de marbre blanc amb la següent inscripció: EN ESTA CASA NACIÓ EL 12 DE SEPTIEMBRE DE 1843 D.ª MATILDE RIDOCCI GARCÍA EX DIRECTORA DE LA NORMAL DE VALENCIA MUJER DE EXTRAORDINARIO TALENTO Y DOTES ARTÍSTICAS FALLECIÓ EL 24 DE JULIO DE 1922 RECUERDO DE SUS COMPAÑERAS DISCÍPULAS Y ADMIRADORAS

Va nàixer el 9 de novembre de 1865 en el si d'una família acomodada dedicada al comerç de vins, alcohols i arrossos, negoci en el qual prompte va participar i va donar notable impuls. Anys més tard va crear el seu propi, dedicant-se a la indústria i comercialització de coles, abonaments i farines. En 1895 va prendre al seu càrrec la Consignació de Vapors Transatlàntics per a les Antilles, desenvolupant a gran escala l'exportació de vins a Cuba. Posteriorment va constituir la societat Carbonífera del Mediterrani, per a l'exportació de carbó de Terol, i va ser contractista de les obres de la façana de l'Ajuntament de València. Ostentà càrrecs en els consells d'administració de la Companyia de Ciments Portland, els Doks Comercials de València i la Cooperativa Valenciana d'Electricitat, entitats en les quals va participar econòmicament. I, per la seua solvència i serietat comercial, la seua signatura va destacar en el món borsari i financer. Va ser propietari del setmanari local El Demòcrata i, durant algun temps, dels diaris valencians El Correu i La Correspondència de València. Però Francisco Rubio no va ser solament un important empresari i un actiu comerciant i financer, destacà també en la vida política. Demòcrata de cor, es va afiliar al Partit Liberal —dirigit per José Canalejas—, i va obtenir acta de diputat al Congrés, pel districte electoral de Xàtiva, en 1905 i 1910. Mort Canalejas, es va adscriure al Partit Liberal Democràtic —dirigit per Manuel García Prieto, marqués d'Alhucemas—, i guanyà en les eleccions de 1916, 1918 i 1923. Arribada la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), va treballar pel restabliment de les llibertats constitucionals i contactà amb Alcalá Zamora, a la política del qual semblava disposat a adherir-se quan la mort li va sobrevenir el 29 de maig de 1930. Aquest fet va provocar un profund ressò en la premsa de la ciutat (El Demócrata, núm. 492, 7 de juny de 1930), que va enaltir no solament la trajectòria empresarial i política de don Paco —com afectuosament era conegut a Xàtiva—, sinó també les seues virtuts humanes: modèstia, noblesa, laboriositat, generositat... Emilio Barberá, director d'aquest setmanari, escrigué: «Ha muerto el jefe y, ante su tumba, desolados, renovamos nuestros votos de afecto y prometemos practicar sus enseñanzas, su credo político, sintetizado en las palabras: Amor, Libertad y Democracia». Segons el cronista de la ciutat, Agustí Ventura, el carrer Francesc Rubio (situat abans en el primer tram de la Corretgeria, i hui entre la plaça Poetes Xativencs i el carrer La Reina) està dedicat a la figura d'un il•lustre metge xativí del segle XVIII, també amb aquest mateix nom, que fou catedràtic de la Universitat de València. Ens trobem, així, davant un gran oblit històric de la ciutat: un important empresari i, al mateix temps, polític xativí de major rellevància de la Restauració borbònica, cinc vegades electe al Congrés de Diputats.

Va nàixer a Xàtiva el 1930 i va morir a Tampa (Florida, Estats Units) el 2015. Als seus estudis de batxillerat va tenir com a professor de Llengua i Literatura a don Ángel Lacalle. Es llicencià en Filosofia i Lletres a Madrid el 1953 i es doctorà en 1962. Va ser lector de la Universitat d'Oslo (1957-1963) i professor d'espanyol a les universitats de Puerto Rico (1963-1968), Purdue, Indiana (1968- 1983), Chicago (1983-1987) i Vanderbilt, Tennessee (1987-1992). A més de la seua tasca com a professor i conferenciant en nombroses universitats, va ser un estudiós del teatre espanyol, sent un personatge fonamental en la historiografia teatral espanyola del segle XX. La seua obra fonamental és Historia del teatro español, desde sus orígenes hasta 1900 i Historia del teatro español del siglo XX, d'obligada referència per als estudiosos del teatre. Els seus estudis es van centrar, sobretot, al teatre clàssic (Lope de Vega, Calderón de la Barca, Tirso de Molina), encara que també van ser objecte dels seus estudis el teatre modern (Jardiel Poncela, Buero Vallejo, Martín Recuerda, etc.) o l'obra de Benito Pérez Galdós i la Generació del 27. Va ser també dramaturg i fou guardonat amb els premis Teatre de Puerto Rico (1963), per l'obra Juego de espejos ; Gabriel Miró (1982), per Mrs. Adams, pitonisa; Lletres d'Or (1988), per El Inquisidor; Valle-Inclán (2001), i el del Festival d'Almagro (2003).

Coneixem poques dades de la seua vida. J. Pastor Fuster (Biblioteca valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros días. Valencia: J. Ximeno, 1827-30), contemporani seu, ens diu que naixqué en 1760 a la nostra ciutat; fill de Joaquín Sanelo, natural de la ciutat italiana de Cremona (Sanelo deu ser la valencianització de Giannello) i de Manuela Lagardera. Estudià medicina a la Universitat de València, però el seu interés per la llengua el dugué a treballar en l'Ajuntament de València, d'on va ser escrivà de la seua Secretaria des de 1805. La seua preocupació per la degradació del valencià el portà a presentar en 1805 a la Societat Econòmica d'Amics del País el seu manuscrit Silabario de voces lemosinas y un plan de enseñanza de este idioma, institució que el valorà molt positivament. L'obra està desapareguda, però el seu contingut deu formar part d'una altra de major importància: Diccionario valenciano-castellano, manuscrit en 4t, conservat a la Biblioteca Mazarina de París. Aquesta obra, incompleta per la mort de l'autor, conté 9000 veus. Per a la seua confecció, Sanelo consultà fonts documentals medievals, i textos jurídics i literaris clàssics valencians. L'obra de Sanelo ha estat finalmente valorada gràcies a l'estudi i edició crítica del filòleg Joseph Gulsoy (Diccionario valenciano-castellano de Manuel Joaquín Sanelo), tesi doctoral llegida a Chicago en 1961 i publicada en 1964 (la Biblioteca Municipal té un exemplar d'aquesta obra: SL 804 SAN dic). Xàtiva l'honra amb el carrer Lingüista Sanelo (entre Catedràtic Ángel Lacalle i Canonge Gonçal Viñes) pel seu esforç i treball de tants anys en benefici de la seua llengua, el valencià.

El cognom Sans o Sanç, posteriorment castellanitzat en Sanz, és remunta al segle XIII, sent Jacques Sanç un dels tres repartidors del terme de Xàtiva després de la reconquesta. D'Hipòlit Sans coneguem poques dades biogràfiques. Va nàixer a la nostra ciutat, però desconeguem la data. Fou cavaller de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem (en alguns llocs s'afirma que de Sant Jaume). Estigué present en el famós setge al que fou sotmesa pels otomans l'illa de Malta l'any 1565, on mostrà valor i heroïcitat. Anys més tard escriví el poema èpic La Maltea: en que se trata de la famosa defensa de la religión de san Juan en la isla de Malta (Valencia: Juan Navarro, 1582). L'obra, redactada en dotze cants, en octaves reials, té el propòsit —afirma el seu autor— de rememorar la glòria dels cavallers de Sant Joan, que resistiren l'atac dels turcs. Formà part, així, del grup de soldats escriptors del segle XVI que inclogué a personatges tan rellevants com Garcilaso de la Vega, Bernal Díez del Castillo, Ignacio de Loyola o Cervantes. Les fonts són coincidents en assenyalar la seua mort en 1582.

Va nàixer a Vila-real en 1876. Finalitzat el batxillerat, realitzà la llicenciatura de Dret en València (1901) i es doctorà a Madrid en 1904. En aquest va contraure matrimoni amb Lidia Vila. Inicià la seua activitat professional com a secretari judicial a Vila-real, passant després a Borriana i, en 1920, a Xàtiva. La seua inquietud cultural començà a manifestar-se l'any 1909 amb diverses publicacions sobre Castelló, que motivaren la seua participació en l'elaboració de la monumental Geografía del Reino de Valencia (1913). Eixe mateix any era nomenat membre de la Reial Acadèmia de la Història. Traslladat a Xàtiva, fou nomenat arxiver municipal (1920). En 1922 publicà la seua primera obra sobre la nostra ciutat: El alcázar setabense. Eixe mateix any publicava altres nou, el que demostra la seua capacitat de treball i l'entusiasme amb el que va acometre el desig de donar a conéixer els tresors artístics i la història de l'antiga Saetabis. De la seua producció, més d'un centenar entre llibres i futllets, destaquem: Guía oficial ilustrada de Játiva (1925); Datos para la historia de Játiva (1933-1940), obra de la historiografia local encara d'obligada consulta; Castillos de España (1932), Catedrales de España (1946) i Jardines de España (1948-1949), on va ser pioner de la fotografia documental; Juan José de Ribera y su patria (1947) y El castillo de Játiva y sus históricos prisioneros (1946). Col·laborà en més de seixanta publicacions periòdiques espanyoles i extrangeres. Entre els nombrosos càrrecs i títols que se li donaren subratllem: fill adoptiu de la Ciutat (1925), director del Museu Municipal (1940), cronista de la Ciutat (1940), membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles (1953), apoderat del Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional (1953), membre de la Institució Alfons el Magnànim (1956), de la Hispanic Society de Nova York (1961), medalla al mèrit turístic (1966), etc. Tot el que hem dit és important, però no és res per a la ciutat si ho comparem al treball que realitzà durant els anys de la guerra civil, en què amb risc de la seua vida aconseguí salvar de la destrucció feta per la barbàrie revolucionària l'Arxiu Municipal i el de la Col·legiata, així com nombroses obres d'art religiós, que amagà a l'ermita de Sant Feliu i al Museu Municipal, que va estar intacte. És difícil trobar un home que, no havent nascut a Xàtiva, la volguera tant. Atacat d'amnèsia i cuidat per la seua filla, Lidia Sarthou, anterior directora de la Biblioteca Municipal (1947-1984), morí en 1971, als 94 anys. La ciutat li va retre homenatge en el seu darrer viatge i li dedicà un dels carrers més cèntrics, però el seu nom cal que estiga imprés en el cor de tots els xativencs com una de les persones que més ha cuidat i donat a conéixer la història i el patrimoni de la nostra ciutat.

Pere Serra, del qual desconeguem la data de naixement, és el primer cardenal nascut a Xàtiva. Es llicencià i doctorà en lleis per la Universitat de Montpeller l'any 1379, on fou company d'estudis de Pedro de Luna, posterior papa Benet XIII, qui elevà a la categoria de Col·legiata (1413) la parroquia major de Santa Maria de Xàtiva (en la concessió d'aquesta bula fou important la relació personal de Serra amb el papa). Fou persona fidel i de confiança dels reis d'Aragó (Pere IV i Martí l l'Humà), i pont entre la Corona i els papes. La seua labor està emmarcada dins el període anomenat Cisma d'Occident (1379-1429), aportant el seu treball a la fi de la divisió entre els papats d'Avignó i Roma, tasca en la què participaria posteriorment de forma molt activa el també xativí Alfons de Borja (Calixt III). Entre els títols i dignitats que aconseguí cal destacar: lector de l'estudi de Montpeller, beneficiat de València, paborde de Sogorb, canonge de Vic, ardiaca de Barcelona, canonge de València, ardiaca de Morvedre, rector de Sollana i canceller del rei Martí l'Humà. En 1396 fou nomenat bisbe de Catània (capital de Sicília, aleshores territori de la Casa d'Aragó) i en 1397, cardenal. No sabem la data segura de la seua mort: 1404 o 1409. Martí de Viciana ens diu que: ''En el pie del altar desta capilla [la Seu] fue sepultado el reverendísimo Don Pedro de Serra, cardenal de Catània, natural desta ciudad de Xàtiva.''

Fill de Ramon Simarro Oltra, va nàixer a Roma el 1851 durant un dels viatges de son pare, al qual havien encarregat els retrats dels papes Calixt III i Alexandre VI. La mort del pintor als 33 anys, de tisi, no la va poder superar la seua esposa, que es va suïcidar quan Simarro tenia només tres anys. Estudià Medicina el 1874 i es va doctorar l’any 1875. Positivista actiu, es va entestar a separar la psicologia de les seues adherències religioses, mitològiques o simplement supersticioses, anà a París el 1880, on es va quedar durant cinc anys. Coneix un jove Cajal i l’inicia en les preparacions amb impregnacions argèntiques al mateix temps que li mostra el mètode Golgi. D’aquestes relacions naix l’escola histològica espanyola. En Recuerdos de mi vida, Cajal reconeix el seu deute intel•lectual amb Simarro i l’impuls positivista que va donar a les seues investigacions. Però Simarro no es tenia per un històleg, sinó per psicòleg clínic. No sols va ser el primer conreador competent d’aquesta disciplina a Espanya, sinó que va ocupar la primera càtedra en el món en la disciplina. Va impartir lliçons a la Institución Libre de Enseñanza, a l’Ateneu de Madrid i a l’Escola de Criminologia i, posteriorment, a la Universitat de Madrid. Com ha escrit Yela, «la obra docente, innovadora y divulgadora de Simarro fue sobresaliente y decisiva. Su personalidad desmesurada, idealista, generosa, radical y quijotesca le impulsó a iniciar y tocar muchas cuestiones». Va ser també un activista polític, un regeneracionista entusiasta i un maçó d’alt rang amb tal capacitat de convocatòria que en defensa d’Unamuno, condemnat a 16 anys de presó per criticar el rei, va aconseguir l’adhesió de la flor i nata de la intelligentsia espanyola. Va ser capaç, així mateix, de mobilitzar més de set-cents representants del pensament hispà en un manifest de suport a la causa aliada en la Primera Guerra Mundial. Va promoure amb Unamuno, Marañón, Menéndez Pidal, Azaña i Pérez de Ayala la constitució de la Unión Democrática Española para la Liga de la Sociedad de Naciones. Rigorós, polifacètic i versàtil, va publicar poc; però va exercir una influència considerable des de la seua càtedra i des del seu laboratori. També des de la biblioteca de sa casa, que va ser lloc de reunió d’intel•lectuals, artistes i polítics. Va morir el 19 de juny de 1921 en un context social de greus convulsions. Soterrat modestament al cementeri civil de Madrid, el periòdic La Libertad publicà un obituari amb aquestes paraules: «Don Luis Simarro tenía madera de santo y de sabio. Por eso vivió para el bien y la verdad. Murió como un justo». Laín Entralgo el va descriure com a «incitador para que los españoles despierten y empiecen a hacer algo dentro de la ciencia». PUYOL ANTOLÍN, Rafael: ''Presentacions''. En: Luis Simarro i la psicologia científica a Espanya / editor, Helio Carpintero. - València : Universitat de València, 2003. - P. 11-12

Desconeixem les dates de naixement i mort d’aquest noble xativí, però sabem quina va ser la seua casa pairal, que estigué al carrer Montcada, front al Monestir de Santa Clara. El nou edifici que hui la reemplaza així ho testimonia amb una reproducció de l’escut nobiliari dels Tàrrega a la façana, l’original del qual es conserva al Museo de l’Almodí. El nom de Joan Tàrrega està lligat al de la Guerra de Successió en terres valencianes. Capità de milícies de cavalleria, fou un dels més fidels seguidors de l’arxiduc Carles d’Àustria, antagonista de Felip V durant aquesta guerra (1701-1714). Junt amb el coronel Rafael Nebot, dirigí en Nadal de 1705 les tropes que asetjaren Xàtiva, aleshores borbònica, i aconseguí la presa de la ciutat després de la rendició del governador Rocafull. En gener de 1706, l’arxiduc Carles el nomenà governador de la ciutat i alcaid del castell. Participà, així mateix, en la incorporació d’Alzira i Dénia a la causa austracista. Dels seus darrers anys sols coneixem la seua dissort. El prevere Isidre Planes al seu Diari ens diu que, en maig de 1714, fou empresonat a València a les Torres de Serrans, i en setembre de 1718 fou portat pres al Castell de Pamplona.

Els Torrella estan documentats en Xàtiva des del segle XIV, donant nom a una de les alqueries senyoriu del llinatge, Torrella. En un document de 4 de desembre de 1442 queda registrada una venda de terres per part de Bernat Torrella, mercader i ciutadà de Xàtiva, a Ferrer Torrella, mestre en medicina en la nostra ciutat. D'aquest sols sabem que estudià en Montpeller i que en 1442 practicava la medicina a Xàtiva. Sembla que ell i la seua esposa, Isabel, es traslladaren a València on probablement van nàixer els seus fills Gaspar, Jeroni i Ausiàs, tots tres també metges, especialment reconeguts els dos primers. Junt als Torrella, Xàtiva comptà en eixe temps amb altres dues famílies molt destacades de la medicina valenciana: els Pintor i els Alcanyís.

Va ser fill del metge Ferrer Torrella, documentat a la nostra ciutat en 1442, però no és segur el seu naixement a la nostra ciutat. Estudià medicina en les universitats de Siena i Pisa i es doctorà a Roma (1481), sent també un notable matemàtic i gran coneixedor de teologia i ciències humanístiques. A l'igual que els seus germans Jeroni i Ausiàs, i el xativenc Pere Pintor, fou metge de Roderic de Borja, al què acompanyà a Roma quan fou nomenat papa. Alexandre VI (1492-1503) el va recompensar amb oficis i prebendes, entre elles la del bisbat de Santa Justa, a Sardenya (1494). Formà part del seu seguici, assistint a molts cardenals i familiars del papa, com el també xativenc Bartomeu Martí o la seua filla Lucrècia Borja. L'1 de maig de 1498 fou nomenat bibliotecari de la Vaticana, càrrec que exercí fins a 1500, substituint en ell al també xativí Pere Garcia, primer bibliotecari i posterior bisbe de Barcelona. A la mort d'Alexandre VI continuà sent metge personal de Pius III (1503) i Juli II (1503-1513), desenvolupant càrrecs curials durant el pontificat d'aquest. Coneixem d'ell cinc llibres de medicina —la majoria dedicats al tractament de la sífilis i la pesta— a destacar: Tractatus cum consiliis contra pudendagram seu morbum gallicum (Roma, 1497), Dialogus de dolore cum tractatus de ulceribus in pudendagra evenire solitis (Roma, 1500) i Consilium de peste (Roma, 1504). Junt a Lluís Alcanyís i Pere Pintor és una de les principals figures de la medicina valenciana del segle XV.

És orïund de Xàtiva, fill del metge Ferrer Torrella, documentat a Xàtiva en 1442, que probablement es traslladà a València, on tal vegada van nàixer ell i els seus germans Gaspar i Ausiàs, també metges, especialment reconegut el primer. Estudià medicina en València i Siena, on es doctorà. Fou metge de Ferran II el Catòlic i de sa germana, Joana de Nàpols; examinador de la Universitat de València (1502), i un dels primers catedràtics de Medicina (1505-1507), poc després de que fóra separat de la càtedra el xativí Lluís Alcanyís, cremat a la foguera en ser acusat de judaisme. Entre les seues obres cal destacar: De motu coelorum. Opus praeclarum de imaginibus astrologicis non solum medicis verum etiam litteratis utile ac amenissimum (1496), De fluxu et reflexu maris, i Opusculum pro astrologia adversus comitem de concordia mirandulanum. Morí al voltant de 1512.

Nascut a Xàtiva, però en data incerta (1633, 1635 1637). Estudià jurisprudència a la Universitat de Salamanca, venint després a València, on va rebre el grau de doctor en lleis en aquesta universitat. Va casar amb Leonarda Gracián i tingué dues filles: Joana Baptista i sor Gertrudis, religiosa del convent de Santa Clara. En 1681 i 1684 fou conseller jurista, i en 1685 fou nomenat “savi en plaça”. En 1687 obtingué la càtedra de Decretals, jubilant-se en 1689 amb honors. La seua obra més important fou De effectibus immemorialis praescripctionis et consuetudinis (València: Francisco Mestre, 1690), un dels exemplars més antics existents a la Biblioteca Municipal de Xàtiva (fou trobat en una paperera per Carlos Sarthou en 1937). En 1700, també en tamany foli, va ser publicada una segona part de l'obra, impresa per Jaime Bordazar. Morí en sa casa, al carrer Carabasses de València, el 14 de març de 1701.

Nasqué el dia 12 de novembre de 1843, fill de pare barber. Va ser ordenat sacerdot en 1868 i el seu primer destí va ser de coadjutor a Alberic. En 1869 passà a València com a capellà de l'Hospital Provincial, càrrec que desenvolupà fins a 1870, en què marxà a França per a ingressar a la Companyia de Jesús (en eixos anys desterrada d'Espanya per la Revolució de 1868). En 1874, i després del noviciat, marxà a Manila, on fou destinat a les missions de l'illa de Mindanao, des d'on exercí un actiu apostolat durant 42 anys. L'amor per la seua terra queda patent en el nom que donà als pobles que va fundar: Nieves —en honor a la Mare de Déu de la Seu—, Játiva, Novelé, Alcira, Gandía, etc. La seua activitat en eixos anys fou incansable. La millora del nivell cultural de les persones que s'acollien a les seues fundacions fou una constant al llarg de la seua vida. Així, va crear escoles parroquials, prenent part activa en elles i aprenent les diferents llengües autòctones, a les quals traduí obres piadoses. Escriguí una abundant correspondència, publicada en deu volums: Cartas de los PP. de la Compañía de Jesús de la Misión de Filipinas. En 2005, l'Ajuntament de Xàtiva patrocinà l'edició del llibre Padre Urios S.J. (1843-1916). Misionero valenciano, filipino universal, amb un estudi biogràfic realitzat per Vicent Ribes Iborra i el dietari Diario de Játiva, que recull el dur dia a dia dels habitants de la missió. La seua mort, ocorreguda el 27 d'octubre de 1916, va ser una autèntica manifestació de dol. Les pròpies autoritats filipines, a pesar del clima antiespanyol propi dels anys posteriors a la independència, li concedí el títol de «benefactor d'Agusan».

També conegut com Matías Juan Veana o Matías Juan de Veana. Va ser el mestre de capella amb més fama i prestigi musical que va ostentar aquest càrrec en la Col•legiata de Xàtiva, que comptà fins al segle XX amb una organització musical equiparable a la de catedrals com Cartagena, Oriola, Sogorb o Tarragona, com corresponia a la «segona ciutat del regne» i a les seues aspiracions de ser seu episcopal. Va nàixer a la nostra ciutat en 1656 i inicià la seua formació musical amb Aniceto Baylón, mestre de capella de la Col•legiata entre 1664 i 1677. En aquesta data apareix ja com a mestre de capella de Sant Joan del Mercat de València. Entre 1680 i 1683 va ocupar aquest lloc al Monestir de l'Encarnació de Madrid; i entre 1683 i 1689, en les Descalces Reials. Sembla ser que, davant la necessitat d'ocupar-se de la seua família, va deixar el mestratge en les Descalces i va acceptar el càrrec a Xàtiva, entre altres raons per ser ella «sa pàtria i haver-se criat en esta Santa Església». Però la seua estada a la ciutat va ser breu. En 1692 marxà a Palència i, poques setmanes després, a Madrid, on exercí el seu magisteri al Monestir de l'Encarnació fins a la seua mort, en 1705. La seua obra forma part de l'efervescència cultural de caire científic i humanista —avantguarda del posterior moviment il•lustrat— que es va produir a València, a finals del segle XVII, de la mà dels «novators». Les seues composicions, fonamentalment policorals, combinen magistralment el llenguatge modal amb les noves tonalitats, i destaquen per la seua força expressiva. La majoria d'elles (nadales) van ser lloades al seu temps per la seua elegància i frescor, i la gran acceptació i difusió de la seua obra per Espanya, Europa i Hispanoamèrica han permés la seua conservació.

Va nàixer l’any 1915. Des de ben menut mostrà una inequívoca aptitud per al dibuix. En 1929, amb tan sols 14 anys, ingressà a l’Acadèmia de Belles Arts de San Carles de València, estudis que finalitzà en 1934. Tenim constància del seu treball ja en 1936 —com artista faller i cartellista—, relació amb el món faller que no abandonaria, doncs participà al llarg de la seua vida en l’elaboració de moltes portades de llibres de falles de diferents comissions i Junta Local Fallera. En la seua faceta de cartellista destacà de manera especial en els cartells de la Fira de Xàtiva. Entre 1944 i 1967 en va realizar dotze, i en ells va deixar una profunda empremta iconogràfica en cartells dinàmics, plens de creativitat, frescura i policromia. Francisco Javier Pérez Rojas i José Luis Alcaide (Un segle de cartells, Fira de Xàtiva, 1889-2000) el consideren una figura de primera línia, renovador del cartell local per les seues creacions animades, optimistes i inequívocament festives. En aquesta vessant de cartellista cal destacar també la seua participació, en diverses ocasions, en la Fira Mostrària Internacional de València. Aspecte d’especial interés, i menys conegut, és la seua aportació al món de la publicitat, amb dissenys i logotips —plens d’originalitat— per a moltes firmes comercials (Zumos Jummel, Imprenta Matéu…). Excel·lent dibuixant i cartellista, practicà també la pintura paisatgística i, de manera especialment remarcable, el retrat, del qual guarda el Museu de l’Almodí diverses mostres. El seu caràcter amigable, extrovertit i senzill, amant de la naturalesa i de la seua ciutat, l’integrà dins el Grup Sait, en el qual —segons Juan Francés— influí de manera decisiva en el seu desenvolupament. Aquest gran dibuixant i, pot ser, el millor cartellista i dissenyador que ha tingut la nostra ciutat al segle xx, va morir a Xàtiva, l’any 1966, a consequència de les ferides d’un accident de circulació. En 2001 la ciutat li va retre un just homenatge amb una exposició retrospectiva de la seua.

Nasqué el 10 d'agost de 1757 en una casa de la plaça de les Cols (hui plaça del Mercat), prop del carrer Caldereria, probablement dins d'una família benestant, i amb un ambient favorable per a una bona formació: son pare era de professió llibreter. En Xàtiva, aleshores San Felipe, féu els seus primers estudis (gramàtica i humanitats), sent alumne avantatjós, doncs als 12 anys marxà a València per iniciar la formació secundària. En 1772 obtingué el títol de mestre en Arts i en 1776, amb tan sols 19 anys, doctor en Teologia. Finalitzats els seus estudis, ocupà la càtedra de Filosofia del seminari d'Oriola, i en 1780 marxà a Madrid, on va establir relació amb un grup escollit d'intelectuals valencians, entre ells, Pérez Bayer i Bertrán, bisbe de Salamanca i inquisidor general. La seua relació amb aquest últim li va permetre ser nomenat capellà, consultor de Tribunal de Cort i qualificador del Sant Ofici. Establit a la cort madrilenya inicià una intensa activitat literària: Oficio de la Semana Santa (1784), obra de gran èxit editorial i un dels llibres més editats durant molts anys; De la obligación de decir la Misa con circunspección y pausa (1788), on critica la relaxació de costums de molts religiosos en la celebració litúrgica; De la lección de la Sagrada Escritura en lenguas vulgares (1791), en la què justifica la necessitat de traduir la Bíblia de les llengües clàssiques i posar-la a l'abast del poble; Catecismo del Estado (1793), sobre el benefici que suposa per a l'Estat la pràctica religiosa del poble; Año Cristiano (1795), obra de gran erudició sobre els sants i advocacions religioses espanyoles; Dominicas, ferias y fiestas movibles (1796-1803), complement de l'obra anterior i tractat de pietat i pràctica religiosa; Kempis de los literatos (1807), conjunt de màximes i consells; col·laboració en Viaje literario a las iglesias de España, text fonamental de la historiografia eclesiàstica, obra del seu germà el dominic Jaume Villanueva, etc. L'activitat de Villanueva en aquests anys finals del segle XVIII i inicis del XIX està en relació a l'anomenat moviment jansenista, de gran influència en aquests moments, partidari d'una religiositat profunda, cercant les arrels de la primitiva Església, allunyada de formalismes, contra la relaxació de costums i defensora del centralisme monàrquic. Villanueva sovinteja els cercles intelectuals i religiosos més influents de Madrid, sintonitzant amb el poder i aconseguint el reconeixement per part de les institucions més importants del país: és nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua (1792), predicador de S. M. i rector dels Reials Hospitals de Madrid (1800), membre de la Reial Acadèmia de la Història i de l'Orde de Carles III. L'ocupació d'Espanya per les tropes napoleòniques produí l'alçament nacional i la Guerra de la Independència (fou testimoni de l'alçament popular a Madrid el dia 2 de maig de 1808 i de la repressió posterior, a l'igual que Francesc de Paula Martí). Aquests fets suposaren un canvi profund en la seua vida. En 1810 és designat diputat per València a les Corts generals i extraordinàries que es celebraren a Cadis (1810-1813). De la seua participació en elles deixà testimoni de primera mà en el seu llibre Mi viaje a las Cortes, editat pòstumament en 1860. En elles va ser un dels diputats més actius, produint-se en ell un profund canvi al voltant de la concepció de l'Estat: sobirania nacional, mostra d'expressió patriòtica, front al despotisme monàrquic. Intervingué en els debats sobre la Constitució de 1812, l'abolició de la Inquisició, la reforma del clergat, questions econòmiques, etc. Pocs xativins han mostrat com ell l'amor per la seua terra i la seua disposició incondicional per a afavorir-la. Només rebre la notícia de ser nomenat diputat a les Corts oferí els seus serveis al governador i Ajuntament de la ciutat. I el seu treball en elles tingué com a resultat la restitució del nom de Xàtiva, abandonant l'ignominiós de San Felipe (sessió del dia 26 de setembre de 1811), i la restitució de la històrica seu episcopal (1814), deslligant-se de la de València, encara que de forma efímera, doncs el 4 de maig de 1814 Ferran VII implantava novament l'absolutisme i abolia tot el treball de les Corts. Villanueva fou empresonat i posteriorment desterrat al convent de La Salceda (Guadalajara). Una reacció liberal implantà en 1820 novament la Constitució de Cadis. Villanueva era alliberat i marxava a Conca, d'on era canonge des de 1809. Per segona ocasió és designat diputat a Corts per València. I un altra vegada, Villanueva treballa per la seua ciutat, aconseguint de les Corts (1821) no ja sols restablir la catedralitat de Xàtiva, sinó també que fóra nomenada capital de província. Una nova reacció absolutista (1823) imposà el govern despòtic de Ferran VII, anul·lant l'obra legislativa liberal, i Joaquim Llorenç, junt amb els seus germans Jaume i Llorenç té que emigrar. En Londres visqué els primers anys d'exili. Allí continuà amb la seua gran afició, l'escriptura, i publicà Vida literaria (1825). En aquests últims anys de la seua vida estigué inclús pròxim a traduir la Bíblia al català. En 1831 es traslladà a Dublín, acollit en casa del seu amic el reverend William Yore, on trobà afecte i atenció. En aquesta ciutat publicá Poesías escogidas (1833). El 26 de març de 1837 moria, després de 14 anys d'exili, molt lluny de la seua estimada ciutat, aquell qui probablement més ha treballat desinteresadament per ella i que, sens dubte, mereix que tots el tinguem a la nostra memòria.

Mossén Gonçal Viñes va nàixer a la nostra ciutat en 1883. Estudià el batxillerat al Colegio Setabense, d'on anys més tard serà professor. Realitzà els estudis eclesiàstics al Seminari Diocesà de València, ordenant-se sacerdot en 1906. La seua labor religiosa i pastoral la realitzà íntegrament en la Seu, on va exercir els càrrecs de coadjutor, beneficiat i canonge amb càrrec d'arxiver, i a través de d'una activa acció social, organitzant i presidint diverses associacions catòliques. Persona de gran formació i inquietuds, va pertànyer a diverses institucions de caràcter científic i cultural, d'entre les quals cal destacar: la Sociedad Aragonesa de Ciencias Naturales, el Centre de Cultura Valenciana o el Servei d'Investigació Prehistòrica de la Diputació de València. En 1917 va ser nomenat cronista oficial de la ciutat. Participà en la creació del nostre Museu Municipa (aportà l'ara romana amb inscripció llatina del bisbe visigot Atanasi, trobada a les excavacions de Sant Feliu, i el retaule del Salvador, procedent de l'ermita gòtica de les Santes.També, gràcies a la seua intervenció fou traslladada la creu gòtica del camí de València al Museu). Tingué gran interés per l'arqueologia i participà en les excavacions de La Bastida de les Alcuses (Moixent), la Cova del Parpalló (Gandia) i la Cova Negra (campanyes de 1923 i 1933), d'entre altres. Fruit d'aquesta activitat fou la seua relació amb arqueòlegs i erudits de la talla de Fletcher, Ballester, Breuil, Pericot, el marqués de Lozoya, etc. Publicà tres llibres: Hidrografiía setabense, La patrona de Játiva y Datos sobre las excavaciones de Cova Negra. Fou director del setmanari catòlic El Obrero Setabense, escrivint des d'ell nombrosos articles d'arqueologia, d'història i poesies d'una factura molt elegant (guanyà els Jocs Florals de la Fira de 1934 amb l'obra El poema de la terreta). Des de les pàgines del setmanari es difonguerens també actes en favor del Estatut d'Autonomia o notícies sobre l'aprovació de les Normes de Castelló, que fonamentaren la unitat de la llengua catalana. Publicà també la transcripció de documents dels arxius municipal i col·legial, sent ell qui localitzà la partida de bateig de Josep de Ribera. Iniciada la Guerra Civil Espanyola, i pres el govern de la ciutat per un Comité Revolucionari, Gonçal Viñes fou pressionat per renegar del sacerdoci, fet que refusà, i obligat a treballar per aquest. El dia 10 de desembre de 1936, prop del molí de Vallés, fou assassinat per un grup radical incontrolat aquest religiós inquiet de tan gran erudició, defensor d'un regionalisme moderat, del món rural, amant de les tradicions i de la seua llengua materna. Va ser beatificat pel papa Joan Pau II l'11 de març de 2001 a la plaça de Sant Pere del Vaticà.