La gran riuada de 1957 va marcar un abans i un després a València. El desviament del riu Túria —una obra sufragada, en bona part, pel veïnat— no fou l’única transformació important. Qui era director del diari Las Provincias, Martí Domínguez, va pronunciar un gran discurs que denunciava la desídia de les autoritats franquistes i el conformisme atàvic dels valencians, i l’alcalde de la ciutat, Tomás Trenor, també va optar per la insubordinació. El règim va córrer a depurar-los, però el seu esperit reivindicatiu va esperonar l’emergent valencianisme modern.
La terrible dana de 2024 torna a marcar un abans i un després. El model de desenvolupament fomentat des de mitjans del segle XX, el canvi climàtic i la pèssima gestió de l’emergència han provocat una catàstrofe encara pitjor. Amb més víctimes mortals, un impacte econòmic molt superior i la mateixa sensació d’indefensió. Enmig del desencís generalitzat, el valencianisme no troba el seu espai i els postulats ultres i l’antipolítica guanyen terreny.