Geografia / el medi físic
La flora
Com és sabut, la vegetació, entesa com el conjunt d'espècies vegetals que ocupen una determinada àrea, és el resultat de la interacció profunda entre les pròpies espècies, el clima i el sòl. En la regió mediterrània, i més concretament en la zona de Xàtiva, el tipus de vegetació que representa la millor integració entre el sòl, el clima, la vegetació i la fauna són el carrascar (bosc d'alzines), la màquia litoral (coscollar dens) i la màquia continental.
A. ZONES HUMIDES
En les zones humides, com són el riu Cànyoles i l'Albaida, la vegetació depén fonamentalment del substrat o, en el cas de la vegetació aquàtica del tipus d'aigua.
Es poden distingir tres tipus de vegetació: vegetació aquàtica, vegetació amfíbia i vegetació ripària:
1. Vegetació aquàtica: En les zones amb gran abundància de matèria orgànica proliferen exageradament determinades plantes aquàtiques i algues filamentoses (com les llentilles d'aigua Lemna gibba i Lemna minnor i pleustofitos Miriophyllum spicatum i Cerathopyllum demersum) que provoquen una forta disminució de l'oxigen en l'aigua, necessari per a la vida d'altres plantes com per a la fauna. La naturalesa del substrat és molt important per a l'establiment de determinades comunitats adaptades a una o a una altra textura (llim, arena, argila o grava). La velocitat de l'aigua és també un factor perquè en un lloc determinat apareguen unes espècies o altres. Així, en substrats de grava amb un cert corrent podem trobar Potamogeton nodosus i Potamogeton pectinatus. Al contrari, en zones de meandres o assuts amb escàs corrent i substrat arenós poden proliferar espècies com Ludwigia uruguayensis. Esta planta impedeix el pas de la llum cap a l'estrat inferior, on soles poden créixer plantes amb escasses necessitats lumíniques. És el cas del Cerathophyllum demersum o del Miriophyllum spicatum.
2. Vegetació amfíbia: els paràmetres que condicionen la distribució, composició i estructura de les comunitats vegetals amfíbies són iguals a les mencionades per a la vegetació aquàtica, adquirint una importància fonamental les fluctuacions en el nivell de les aigües. Es poden distingir les comunitats següents:
* Comunitat d'Arundo donax (caña, canya) amb Calystegia sepium i Arum italicum. S'ha pogut herboritzar dins d'esta comunitat la Chelidonium majus (celidonia, celidònia), una espècie prou rara.
* Comunitat de Phragmites australis junt amb Alisma plantago-aquatica (cañizo, canyís i llantén de agua, llantén d'aigua).
Entre les espècies herboritzades destaquem les següents: Epibolium hirsutum, Ipomea sagitat, Litrum salicària.
* Sparganium erectum (platanaria, bova borda). Forma grans biomasses que s'introdueixen a una certa profunditat. En esta estació trobem les platanàries formant una comunitat monoespecífica que ocupa un gran espai.
Altres espècies amfíbies que podem trobar en la nostra zona són: Nasturtium officinalis (berros, crèixens), Apium nodiflora (berraza, api bord), Scrofularia auriculata, Veronica anagallis-aquatica, Rumex hidrolapatum, Rumex palustris, Lythnum juncea, Mentha aquatica, Typha latifolia, Typha angustifòlia, Scirpus lacustris subsp. tabernaemontani, Lythrum salicària, Carex Pendula, Juncus maritimus, Scirpus tabernaemontani, Juncus articulatis, Scirpus longus, Galium aparine, Galium palustris, Lycopus europeus i dos espècies poc conegudes en la nostra província: Eleocharis palustris i Eleocharis acicularis.
3. Vegetació ripària: És la que s'instal·la generalment prop del llit dels rius i es poden distingir les sèries següents:
- Canyars i jonqueres: és la vegetació amfíbia.
- Salzeda: S'instal·la on no ho pot fer la xopada, formant part a vegades dels canyars.
- Xopades: Un poc més allunyades del llit fluvial que la salzeda i amb la particularitat d'un entollada prolongada. A causa de la intensa ombra que produeixen els xops, només apareixen espècies esciòfiles (amants de l'ombra). Hui en dia estes xopades estan formades per espècies híbrides cultivades per l'home amb la finalitat de la explotació comercial.
- Omedes: Esta formació es produeix en les zones més allunyades del llit. Els escassos exemplars d'Ulmus minor (om, olmo) de la nostra zona que han resistit l'acció humana, pateixen la mortal malaltia de l'om holandés, produïda pel fong patogen Ceratocystis ulmi.
- Murterar: Representa l'autèntica frontera entre la vegetació ripària i la màquia. El murterar (murtar) està constituït per gran quantitat d'espècies entre les que abunden lianes i arbustos punxants.
- Són característiques les espècies següents: Mirtus communis (murta, mirto), Púnica granatum (magraner bord, granado), Smilax aspera (sarsaparrella zarzaparrilla), Clematis flammula (liana, hierba muermera), Rubus ulmifolius (esbarzer, zarza), Vinca mitjana, Coriaria myrtofolia (emborrachacabras, roldor), Rugia peregruna (liana), Rununculus bulbosus.
- Màquia: La vegetació que s'instal·la ací és el tamariu, tamarisco, Tamarix spp., del qual hi ha pocs exemplars, i baladre, adelfa (Nerium oleander). En alguns d'estos ribassos de substrat arenós s'observen escassos exemplars de Claudium mariscus (mansega, masiega).
B. MUNTANYES
La vegetació climàtica de les nostres muntanyes correspon al bosc de Quercus rotundifoliae (encinas carrascas, carrasca). Este tipus de bosc, molt ric en espècies, queda actualment relegat, en la nostra zona, a les fondalades i llocs més inaccessibles a causa de l'acció antropològica que pateixen (tala, pasturatge, transformacions agrícoles, incendis forestals...).
En el seu lloc s'han instal·lat el matoll i romerars. D'entre elles podem destacar les formacions següents:
La màquia litoral: constituïda majoritàriament pel coscoll, coscoja (Quercus coccifera) i el llentiscle, lentisco (Pistacia lentiscus), junt amb espècies molt termòfiles com el margalló, palmito (Chamaerops humilis), única palmàcia autòctona, acompanyada per un estrat arbori de pi blanc, pi bord (Pinus aleplensis). Altres espècies representatives que trobem en esta formació són el fenàs, fenazo (Brachypodium retusum), garrofer bord, terebinto o cornicabra (Ceratonia siliqua var. sylvestris), ullastre, acebuche (Olea europea var. sylvestris), aladern, aladierno(Rhamnus alaternus), etc.
Les males herbes (brolles): representen una etapa regressiva de la màquia. Estan formades per arbustos espinosos i/o esclerófil·les ben adaptats a les terres pobres i seques. Es tracta sens dubte de la formació més estesa per tota la zona, la qual cosa indica l'estat de degradació de les nostres muntanyes. Les espècies representatives d'esta formació són: elpetorret, brezo (Erica multiflora), les argilagues, aliagas (Retrama hirsuta), estepa fina, estepa blanca (Cistus albidus), herbeta de la sang, hierba de las siete sangrías (Lithospermum fruticosum), etc.
La timoneda (el tomillar): tal com indica el seu nom està formada principalment per diverses espècies de timó, tomillo (Thymus aestivus, Thymus vulgaris, Tymus piperella...) junt amb altres espècies aromàtiques i d'interés apícola com la cueta de gat, rabo de gato (Sideritis angustifòlia), el timó mascle, tomillo macho (Teucrium polium). La timoneda representa l'última etapa en la regressió de la vegetació.
Un fet digne de menció és l'abundant vegetació ruderal i arvense que prolifera en els marges dels camins i en els camps erms constituint autèntiques associacions. Entre elles podem assenyalar: la verdolaga (Portulaca oleracea), agrets, agrios (Oxalis pes-caprae), ravenells, oruga silvestre (Diplotaxis erucoides), jonça, castañuela (Cyperus rotundus), ortigues, ortigas (Urtiga dioica), olivarda, altabaca (Ínula viscosa), xicòria, achicoria (Cichorium intybus), correjola, correguela (Convolvulus althaeoides) etc.
C. ENDEMISMES
Tan sols citar l'enorme importància de la zona de Xàtiva com una de les més riques d'Europa en espècies pròpies. L'endemisme és una planta única restringida a una àrea determinada. Pot ser un relicte d'èpoques antigues que han quedat reduïdes a una àrea molt xicoteta o bé que han sigut especiades recentment. En la zona de Xàtiva trobem la següent flora endèmica:
Silene declinis (ull de perdiu): Planta dioica, cespitosa, de tiges prostrades o ascendents, viloses i sense pèls glandulars. Fulls aguts, sèrics. Flors masculines amb calze vilós de fins a 15 mm. Floreix de febrer a maig. Habita en sòls silicis o calcaris, baix ombroclima subhumit. Es localitza en les muntanyes del Buixcarró i del Mondúver, així com en la contornada de Xàtiva (pujada al Castell). És l'única planta valenciana que figura en la primera edició del llibre roig mundial de la flora de la UICN. Estudis encara en curs pareixen demostrar l'existència de problemes quant a fecundació i dispersió de fruits i en general una rarefacció dels insectes útils per a l'espècie, provocat per l'ús de pesticides. És la "joia de la corona" de la flora de la nostra zona.
Sarcocapnos saetabensis: orella de ratolí, orelleta de roca, corets. Vivaç, dreçada o penjant. Tija verda clara, glabre, molt tendra i ramificada. Fulls de pecíol llarg i amb 3 a 9 folíols ovalats o amb forma de cor, de consistència més o menys carnosa. Corol·la rosada o liliàcia, de 15-20 mm. Floreix de gener a juliol. Habita en els clavills dels penyals calcaris ombrívols, ben sovint extraplomats, grutes o rehostalers de bestiar, així com en murs d'edificis antics, sobretot baix bioclima termos i mesomediterrani subhumit. Es distribueix principalment des de la conca del Túria fins a la Marina Baixa, encara que arriba a les províncies de Múrcia i Albacete. A Xàtiva es troba en els cingles de la Serra del Castell.
Chaenorhinum origanifolium: esperons de roca, boqueta de gos, espuelilla. Mata sufrutescent, delicada, que habita en les fissures de penyals i parets calcàries per àrees de muntanya.
Font:
VERA CHÁFER, Josep i Joan PEDROLA MONFORT: "Estudi ecològic del riu Alboi. Bases per a la seua conservació", Papers de la Costera, 6 (1989)
Flora endémica rara o amenazada de la Comunidad Valenciana: Generalitat Valenciana, 1998