Aquest 25 de gener de 2023 ocuparà un lloc destacat en la història del pensament al País Valencià en transcendir la mort la nit anterior de Vicent Salvador i Liern (Paterna, 1951), poeta, filòleg, professor, erudit. Un home de tracte afable, protagonista de la nostra història cultural recent i que va construir una obra poètica breu però sòlida i una monumental tasca de recerca en el camp de la filologia, amb estudis sobre Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i altres figures de la nostra literatura. Per no parlar del seu mestratge, primer en l’educació secundària i després en tres de les universitats públiques valencianes. Un referent de primera magnitud.
Només transcendir el decés de Vicent Salvador, aquest matí, les xarxes socials s’ompliren de missatges de condol d’institucions acadèmiques, com ara l’Acadèmia Valenciana de la Llengua o les universitats per les quals havia deixat empremta. Però també de molts dels que van ser els alumnes, un garbuix de promocions repartides entre la Universitat de València, la Universitat d’Alacant i, més recentment, la Universitat Jaume I de Castelló (UJI), en la qual va dirigir un bon grapat de tesis doctorals. A aquesta institució va protagonitzar també el que és segurament la seua darrera gran aparició pública, la lliçó inaugural del curs 2020-2021, amb una reivindicació de la ciència i la retòrica.
El recorregut docent de Vicent Salvador és impressionant: professor de secundària als inicis, comença carrera a Nules i es desplaça més tard a Xàtiva, ciutat que suposa una descoberta per a ell, a diferents nivells. «Va ser una època crucial de la meua vida, sobretot en relació amb la meua vocació per l’ensenyament. També per la gent que vaig trobar alí, les amistats que hi vaig fer, i el lloc», deia en una entrevista en EL TEMPS de l’any 1986. Poc després, va deixar els paisatges i la lluminositat de la Costera per Massamagrell, un pas «del regne de la fantasia al regne del realisme».
La tornada a l’Horta Nord és també un contacte «més directe» amb la ciutat de València, «un monstre». «És un ser absolutament doble de perspectives», deia en referència a l’estima que despertava, però també a l’agressió contínua. «La ciutat de València ha estat la ciutat maleïda, la Babel de la confusió de les llengües i la ciutat que assassina els seus fills». Una visió neguitosa, àrida, que té a veure sense dubte al fet d’haver viscut en primera persona, juntament amb Jaume Pérez Muntaner, l’atemptat del 1981 a la casa de Joan Fuster. Una experiència que, va reconèixer, queda reflectida en un dels seus poemaris, Calabruix, Premi Ausiàs March de poesia del 1984.
Qui havia de ser un referent erudit, de fet, va començar la seua presència pública amb una curta però sòlida obra poètica. Abans de Calabruix, publica Argiles (1980) i Ritual de cendra, premi Ciutat de València del 1981. I per aquells anys llança el que és un dels seus manuals de referència, El gest poètic. Cap a una teoria del poema, premi València d’assaig del 1984.
Amb el temps es decantaria cap als estudis literaris en detriment de la creació, però abans d’això va publicar un altre poemari referencial, Mercat de la sal, que li va valdre el Premi Vicent Andrés Estellés dels Octubre del 1992, en el qual desplega entre més un conjunt de proses poètiques plenes d’intencionalitat i, en ocasions, de sornegueria: “Aquesta societat privada s’ha dissolt amb els comptes ben clars. Sense trampes ni impagats, comme il faut. Però els llavis que han tastat el vi ardent són orfes amb set de més riquesa. Busquen or, i faran les amèriques si cal amb un tramvia”.
Molt influït als inicis per Salvador Espriu, acaba més identificat amb Joan Vinyoli, algú que «accepta el repte de fer una poesia de les coses menudes, en això s’assembla un poc a Estellés», diria en l’entrevista abans esmentada.
El poeta de Burjassot, de fet, esdevindria un dels seus àmbits d’estudi més reeixits. Del principi fins el final, tancant un cercle perfecte: abans d’El gest poètic, havia publicat amb Jaume Pérez Muntaner Una aproximació a Vicent Andrés Estellés (1981), un llibre seminal en l’estudi del poeta. I la seua darrera contribució intel·lectual ha estat el pròleg, en col·laboració amb Josep Murgades, per al volum 9 de l’Obra Completa revisada d’Estellés, per a l’editorial Tres i Quatre, on apareix la primera part del Mural del País Valencià.
Un pròleg que s’inicia així: «Encara no s’havia inventat l’escriptura, ni de bon tros, i ja l’animal humà il·lustrava amb imatges diverses els espais de les coves prehistòriques. Rituals ancestrals de fosc origen induïen l’home primitiu a poblar superfícies verges amb imatges més o menys preses de la naturalesa, més o menys tocades d’abstracció. Potser es tractava d’un horror vacui com el que empeny avui tanta gent a grafiar-se el cos amb tatuatges que infonen identitat a la pell nua i muda. // Vicent Andrés Estellés burxa en aquests orígens identitaris quan evoca la Cova Negra de Xàtiva, els ossos de l’home primitiu, a la cerca d’un principi mític del país, buscant en unes pobres restes antigues les traces de la vida social que un dia havien aixoplugat».
Tasca ingent, mestratge ingent
A la dècada del 1980, Salvador engega la tasca com a professor universitari a la Facultat de Filologia de la Universitat de València. Contava en una entrevista que havia estat un xiquet grassonet a qui, juntament amb un grup de companys que anomenaven «El Club de los Gordos», havien de rebaixar la dificultat de les proves físiques escolars per poder aprovar. Més tard va poder racionalitzar el rebuig a l’activitat física, però com a professor i en les relacions personals conservava part d’aquella timidesa.
Les classes de Salvador eren amables, afables, com era ell, però també un pou inesgotable de saviesa. Proporcionava ferramentes perquè els alumnes feren el seu propi camí a través de la reflexió. Era generós. I sabia moltíssim, en diferents camps de la filologia, com ara la lingüística, l’anàlisi del discurs o la història de la llengua i la literatura. No li agradaven la hiperespecialització o els encotillaments. I això es veu en la quantitat de matèries diferents que ocupa la seua tasca erudita, de les fronteres literàries, els elements lingüístics del discurs literari, a la novel·la catalana al País Valencià. Sempre amb el llenguatge com a element de fascinació i obsessió, com explicava en les seues memòries com a docent.
El seu llibre Figures i esbossos. Estudis sobre literatura valenciana contemporània, va rebre el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de l’any 2013. «Un convit a la degustació literària: un convit fet des de la consciència lingüística, ideològica i educacional de l’autor», resumia Manuel Pérez Saldanya en Saó. Un estudi en què incidia en un tema candent com ara la devaluació dels llibres matèria de lectura en l’ensenyament secundari. «Lectures de plàstic», les anomenava.
A més de llibres, la seua erudició es troba en desenes de publicacions especialitzades i generalistes, des d’aquesta mateixa revista a L’Espill, Lletres de canvi o les revistes internacionals dedicades a l’estudi de la llengua i la cultura catalanes. Però també va posar el seu gra de sorra en càrrecs de gestió cultural: a més de la subdirecció de L’Espill, va dirigir el Servei de Publicacions de la Universitat de València, del 1986 al 1994, va ser subdirector de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, entre 2003 i 2007, i va ser vicepresident del PEN català. També va ser membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
Amb Vicent Salvador, desapareix una figura intel·lectual i acadèmica de primera magnitud, un representat avantatjat de les generacions de professors i professores universitaris que van marcar amb el seu mestratge l’esdevenir de la filologia al País Valencià de la Transició fins ara. En el seu cas, de manera decisiva. Posseïdor d’un bagatge com a estudiós que va ocupar amb golafreria el temps i l’espai del que podria haver estat una carrera literària substancial. Que ens deixa uns versos com els que el compte poètic Amics de Joan Valls pujava a les xarxes, procedents de Ritual de cendra:
“Perquè tu ets un brostam
perfumat de silencis.
Perquè tu ets una història
sense temps
que em conte cada nit
per a oblidar-la a l’alba”.
Que la seua tasca ingent no caiga en l’oblit.
Per Xavier Aliaga